Primera passa

El fil de la conversa
...tota persona pren les decisions que vol prendre... les accions humanes no sempre segueixen el camí de la ciència... les coses passen ens n’adonem o no... el desig, el voler es fonamental per emprendre accions de millora... tots tenim els nostres condicionants i una actitud personal front de les coses que ens passen...
Com podem començar a caminar?. La primera passa: jo

La decisió de canviar alguna cosa (pegar el bot) implica assumir el lideratge d’un mateix. El Centre per al Lideratge Creatiu[1] assenyala que els problemes de lideratge es concreten el vuit proposicions, la primera de les quals és la falta d’autoconeixement dels líders.
Arribats aquí el camí fàcil és recòrrer al conegut “Coneix-te a tu mateix” inscrit en les parets del temple d’Apolo, que es fonamenta en l’ésser d’una determinada i immutable manera.

Però no, els trets no van per aquí. Si donam per bons:
- el “canvi permanent” d’Heràclit
- que “la realitat solament existeix en funció del nostre mirar” de Maturana
- que “l’unic existent es l’ara” de Tolle
- i en les novedoses i transcendents aportacions de Rafael Echeverria[2] -es fonamenta en Maturana, Flores. Heidegger-... que configuren els principis generals de l’ontologia del llenguatge i que són:
1.- No sabem com son les coses. Solament sabem com les observam o com les interpretam. Vivim en mons interpretatius
2.- No solament actuam d’acord a com som, també som així com actuam. L’acció genera ser, hom torna d’acord al que fa
3.- Els individus actuen d’acord als sistemes socials als que pertanyen, però a través de les accions també els poden canviar.

Llavors haurem de sortir de la vissió de la imatge permanent d’un mateix i del “jo som així” –que moltes vegades realment amaga un “no em vull moure” essent una ança de resistència lògica al canvi[3]- com si fos una fotografia, un caràcter permanent...per entrar en una altra vissió: l’autoconeixement es planteja com una acció dinàmica d’anar plantejant de forma continua una mateixa pregunta des de diverses perspectives: “des de quin sentiment penso allò que penso?”, “si em posas en una altra posició com veuria el que jo faig en aquests moment?” “que és el que estic fent i amb quina finalitat ho faig?” ...En definitiva, l’autoobservació, la conciència el que fas i del que cerques potser resulta una excel·lent eina del coneixement d’un mateix: observa el que fas o el que cerques i sabras qui ets

Entrar en aquest procés no resulta gens fàcil. Estem tan acostumats a fer i a justificar el que fem –com si tot fos “normal”, “natural” o “l’unic camí possible”- que intentar sortir de nosaltres mateixos per mira’ns exigeix desig i concentració. Quan s’aconsegueix, obviament veus les coses amb uns “altres ulls”, jo diria que més humans. Visió que obviament condiciona els pensaments, els sentiments i també les accions[4]

De totes maneres com bé diu H. Gomà[5] en el fons, normalment ens coneixem molt millor del que creiem i diem

Dit això, crec que a vegades es bo i saludable cercar visions alienes. Sense entrar en valoracions n’assenyalaré unes quantes:
-mirar la tradicional astrologia[6],
-entrar, per exemple, a “www.eneagrama.com” i respondre una sèrie de preguntes
-analitzar la postura del cos[7]
-demanar a una rotlada de gent –no coneguts i honestos- quines sensacions suggerim, -cercar l’opinió de persones de confiança sobre aspectes concrets del nostre actuar: com demanam, com reconeixem, com escoltam, com oferim i com acordam[8]?
-o simplement indagant quin és el nostre paisatge interior, amb zones il·luminades i altres zones ocultes[9]

Partir de la comprensió i acceptació d’un mateix es bàsic per establir bones relacions tant amb tu mateix com amb els altres puix com bé assenyala A.Wallace[10] “El meu benestar esta relacionat amb el teu benestar; el meu sofriment amb el teu sofriment. Pretendre cerca la meva felicitat i la meva seguretat com si jos fos una illa és una estupidesa”

En definitiva, si hom es capaç d'anar retirant capes a la ceba del ser ésser i arribar al bessó, trobarà una prespectiva d'on tot es veu molt millor.

Guillem Pont.
Desembre 2008
Imatge (16/11/08): Retxa. L’avió, els núvols, la terra que ens aguanta, la nostra mirada...tot es mou de forma continuada i interrelacionada

[1] Jaworski.-“Sincronicidad”. (ja citat)
[2] Rafael Eheverria.- “Ontologia del Lenguaje”. J.C.Saez, Editor. (Vegeu resum a “lectures”)
[3] Itamat Rogowski repeteix constantment que si ho hi ha resistències es que no hi ha canvi
[4] Cadena esmentada per JA Marina a “La inteligencia fracasada”
[5] El Periodico 21/10/2008
[6] Hi ha de tot a la vista. M’agradà la síntesi de a J. Massacrier.- “Tornem a viure”. Ed. Els tres mussols
[7] Rodrigo Pacheco “Encuentro de Liderazgo y trabajo en Equipo a través del Aprendizaje en Movimiento”
[8] Quintana/Cistrnas/Vega.- Pautes del Coach Relacional
[9] B.Kegg a Process de CTI

[10]A.Wallace. Contra de La Vanguardia de 12/11/2008. Obsequi de Alicia Betanzos

Versión en castellano

(Para los amigos que aceptan el posicionamiento linguístico del blog pero que desconocen la lengua catalana)

El blog pretende reflexionar sobre el vivir en lo que podria plantearse como pre coaching.

De alguna manera se parte de la libertad de tota persona para tomar pequeñas decisiones que afectan su vivir. Asi es que todos podemos "dejarnos llevar" o intentar dirigir nuestra vida. Dirigir la vida implica concentración i esfuerzo hasta llegar al "dejar fluir" de la competencia inconsciente

Si este es nuestro deseo, tendremos que tomar decisiones en el sentido de dar el salto hacia nuestras metas i valores previamente establecidos.

Un primer paso es partir del yo, centro basico y fundamental. Ser conscientes de los sentimientos que condicionan nuestros pensamientos (i al revés) como tecnica de regulación, asi como de las diversas perspectivas -nunca neutras ni asepticas- con que se puede contemplar nuestro proceder

Para acercarnos a una visión externa de nuestros actos, a "vernos des de otra perspectiva", todas las tecnicas pueden ayudarnos y, en muchas ocasiones, se configuraran como complementarias

Los fundamentos teoricos se basan en lecturas y experiencias propias basadas en Rogowski, Maturana, Echeverria, Roma, Quintana... y demas autores relacionados a pie de pàgina de los articulos.

Incerteses

L.G. es una persona valenta que decidí “pegar el bot”. Va deixar nòmina segura per ampliar coneixements i muntar la seva aventura. Amb parella i fills m’envia un preciós mail que acaba amb... “i després de fer el bot, com es pot conviure amb la incertesa?"
Tot un repte!. Gràcies L.

Obvimanet no tenc receptes, però m’agradarà intentar oferir una doble resposta. Serà també un exercici de diferenciació entre els rols de “consultor” i “coach”

En el darrer cas, intentaria apropar-m’hi físicament i mirant els ulls i reproduint expressions del cos, després de la recepció i definir el marc, li feria preguntes potents que li ajudassin a pensar i actuar
Què es el que realment et preocupa?
Consideres que hi pot haver altres elements que afecten aquest sentiment?
Ho podríem analitzar des d’altres vessants?
Vols, idò, que ens centrem en aquesta qüestió?
Quins components hi veus?
Quins d’aquests components vols començar a treballar?
I com ho faries?
.... i així aniríem estirant el fil del neguit fins arribar a propostes d’acció
Com penses que ho podries fer?
Ho consideres viable?
Com?
I quan creus que ho podràs tenir enllestit?
I com avaluaràs l’acció?

...
D’aquesta manera aniríem treballant una passa rera l’altra, de mica en mica però de forma constant, fins arribar a l’encontre amb un mateix, a la satisfacció interna

La proposta descrita implicaria, però, treball conjunt. Des del blog es poden aportar també elements de reflexió en la línia de consultor/orientador

Les darreres vivències i lectures em porten a la força del moment, de l’ara i aquí
Maturana[1], que des de la biologia i atomitzant les respostes als estímuls fa interessants aportacions a la filosofia del viure assenyala que, cada ésser viu (fixi’s que no diu cada persona) viu el seu viure com si fos el centre del cosmos. L’arbre del carrer no de n’adona del teu mal de queixal, deia, la seva única tasca es la recerca de l’aliment i les condicions que li permetin viure, i si no les troba es mor.
Al passar a analitzar el viure de les persones el fonamentava en la multi relació amb l’altre (parella, fill, veí, company...) i amb l’entorn. Relació que provoca un continu procés -“deriva” en deia ell- que solament viu en el moment present.
Essent així que el passat no es altra cosa que reviure un passat en el moment present i el futur és inexistent perquè desconeixem on ens portarà la deriva del viure.
En una línia semblant es situa Tolle[2] quan diu que l’únic absolutament real del teu viatge (vers una meta o direcció general a seguir) es la passa que estàs donant en aquest moment (en el teu cas llegint aquest article del blog). Es tot el que hi ha i hi pot haver.
Aquest mateix autor assenyala “estiguis on estiguis, estigues-hi totalment. Si el teu avui i ara et resulta intolerable, i et fa desgraciat, tens tres opcions: retirar-te de la situació, canviar-la o acceptar-la totalment”


En definitiva “pegar el bot” es triar un camí en una cruïlla (tal vegada no es el que fem en cada moment?, no estem triant[3] i escollint de forma continuada?). Això implica deixar, sempre, altres camins. Imaginar com haguéssim pogut viure en els altres camins és un exercici de fantasia que potser divertit uns moments però perillós si deixam que es converteixi en un mortificador pensament circular. Per això cal girar fulla i viure intensament el present. El demés són records -re elaborats en el present- i incerteses en la deriva del viure que ha de venir.
Per a mi una idea força important es la que surt ara mateix en el reflexionari –en dues versions una grega i l’altra actual[4]-: tots podem triar l’actitud que agafam davant les coses que ens passen.
Es tracta, idò, no solament de destriar i acceptar els "limitadors" esmentats elcomentari anterior, si no d'integrar-los en el nostre viure com a mesura i procés de fussió (bo de dir i mal de fer, però intentem-ho!). D'altra banda, com ja tothom accepta, vivim una profunda crisi i no bufen bons vents ni per a les petites empreses ni per als professionals, però com diu la cançó: després de la maror ve la bonança. I mentres tant a capejar el temporal i a remar![5]

Tenc la certesa LG que no t’he aportat gaire cosa, de fet tot això ja ho sabies, però hem reflexionat plegats. Hem compartit un moment de la deriva del nostre viure. A que està bé!

Guillem Pont.
Desembre 2008
Imatge: Les ones (Mirador del la Costa dels Pins). Una imatge diferent en cada segon. Com el viure de les persones.

[1] Humberto Maturana. Diversos títols. Algunes de les seves conferències es poden trobar penjades a internet
[2] E.Tolle.- “El poder del ahora”. Gaia ediciones
[3] “Tu tries”. Vegeu el primer escrit del Blog que alhora dona titol a a la secció de “Flor de Card”
[4] Frases d’Epicteto i de V.Frankl
[5] Paco Muro.- “Ir o no ir”. Ed. Empresa Activa

Condicionants

El fil de la conversa
Suposant que...la persona es conscient que pot prendre les decisions que vulgui; que no sempre s’actua segons les aportacions de la ciència; que les coses passen ens n’adonem o no; i que el voler es fonamental per emprendre accions de millora, llavors abans d’assenyalar possibles camins, m’agradarà trescar els suggeriments que fa na Montse en els seus comentari: “quins son els lligams que ens impedeixen, de vegades fer el bot?” i “quines les coses que ens donen el copet per agafar empenta?”

Es ben coneguda l’escala de la consciència que es presenta amb quatre escalons: incompetència inconscient/ incompetència conscient/ competència conscient/ competència inconscient
En molts de casos no passam del primer escaló, mai arribam a ser conscients de moltes coses, i per tant no ens preocupen gens ni mica. Sense anar més lluny no sabem si, ara mateix hi ha una matança de persones a un poblet perdut de l’Africa, i si el marit de la veïna la maltracta, o si l’humor d’aquell amic depèn d’una copa de suc...al no saber-ho no ens afecta (la realitat es inexistent fora de nosaltres, diu Maturana). Per això la primera passa és adonar-nos-en de les coses. Esser conscients de que hi ha coses de la nostra vida que, al treballar-les poden incrementar la nostra satisfacció interior i, en definitiva, els moments de felicitat.
En tenir consciència del desig de millora, llavors haurem d’analitzar les barreres i ponderar l’esforç.

Al parlar de barreres se m’apareix l’exemple del consultor Bill Kegg quan explicava els limitadors de la vida. Deia que cada vegada que manifestam “no puc estar...” o “no suporto...” el que fem es manifestar els limitadors que estrenyen el flux d’energia. Hi ho comparava a una tub del desaigua del rentador al qual, amb el temps, se li van afegint regruixos de grassa que limiten el pas de l’aigua. Son els nostres dracs interns, les nostres pors i dubtes, les finestres closes que ens conviden a la rutina i al deixar passar el temps (“tanmateix!” diem els mallorquins) i al conformisme.
El camí que oferia Bill era primer reconèixer aquests limitadors (consciència) i després acceptar-los com a propis (realisme) com a primera passa per facilitar-ne la dissolució o convertir-los en companys aliats.

Que ens impedeix fer el bot? Assenyalaria al manco tres motius, inconsciència, peresa o limitadors (controlats o incontrolats)
Cal, idò, prendre decisions i saber el que hom està disposat a perdre o a pagar per assolir les metes del somni (Es el cas, per exemple, de la persona que deixa la feina de funcionari per dedicar-se a la pintura, del que deixa una feina per estudiar, o del que s’arrisca deixant una cosa segura per encalçar un somni de futur... -per què la nostra societat no incentiva i premia el risc i l’esforç?-)

I en quan a la segona pregunta que planteja sobre quines coses ens donen l’empenta... potser es podria parlar de l’exemple (heu vist el millor vídeo de l’any?), la força dels mots (heu vist la pel·lícula de I. Coixet "La vida secreta de les paraules"?) i la força de l’entorn (a “lliçons de coses” un dia contaré l’anècdota de com una formigonera en un entorn amigable pot ajudar a una persona a decidir-se a aprendre a llegir i escriure). En tot cas, sens dubtes, resulta fonamental el desig, la il·lusió, el voler, fugir del tancament e un mateix per albirar altres perspectives.
Es una visió.
Gràcies Montse

Guillem Pont.
Desembre 2008
Imatge: el crui del caqui o com la il·lusió interna ha de voler rompre la pell de la rutina i la comoditat

El bot

El fil de la conversa
Tu tries!: cada persona sempre pren les decisions que vol prendre, tria la seva vida
Ho necessites?: no sempre necessitam tot allò que pensam que necessitam
Vols?: els fets de les persones a vegades s’allunyen de les aportacions de la ciència i, a més, no hi ha canvi sense resistències
Tot controlat?: A vegades les coses passen sense comptar-hi
El bot: Cal armar-se de coratge i saltar... es la primera passa per al canvi

Hesse[1] assenyala: Cada persona solament te una vocació genuïna, trobar el camí cap a si mateix...la seva tasca es descobrir el propi destí –no un d’arbitrari- i viure’l totalment...tot el demés és existència hipotètica, evasió, fuita..
A la dificil decisió de la recerca d’aquest camí, Jaworski l’anomena “traspassar el llindar” i el lliga al misteri i la força del compromís amb un mateix i amb els altres. Passar de la rutina del viure a la recerca del somni, traspassar el llindar, es un bot i, segons conta, no gens senzill: els meus companys es van sentir rebutjats i jo incomprès...havia madurat poc a poc distanciant-me del mon habitual...

La recerca del camí cap a si mateix, o des d’una perspectiva mes modesta, el desig d’assolir fites de millora personal segurament es pot plantejar també de forma escalonada i evolutiva. Potser resultarà un camí mes dolç, però mai absent de ruptures i canvis; de fet “si no hi ha resistències no hi ha canvi”[2], per tant sempre serà inevitable el bot, la passa, deixar coses enrere per envestir una nova situació

Aquest bot, en els cursos i seminaris de millora personal, moltes vegades es presenta lligat al que podríem anomenar certes litúrgies laiques. Així, cercant el compromís davant els altres[3] generalment es proposa treballar metes assolibles i mesurables, que es solen acompanyar d’estructures de seguiment per tal de superar, si mes no, l’efímera transcendència dels desitjos de Cap d’Any
Sols uns exemples d’aquestes litúrgies: es poden anomenar, amb convenciment i veu ben alta, les metes que hom vol assolir i passar sobre una línia dibuixada a terra figurant que es deixa el passat per encarar el futur; també es poden escriure “coses de mi que o m’agraden” i que es volen superar i després destruir el paper amb força mostrant així de manera pública del desig de superar determinades coses... es, en definitiva, una manera de manifestar als altres el desig de ser diferent.

La necessitat del bot, del pas tot cercant camins de millora, malgrat avui no tengui encara gaire consideració social (ja sabem que avui per avui el valor predominant es tenir per gastar més que els altres), és ben arrelat en la nostra cultura.
Recordem, si no “Això era i no era un rei que tenia tres fills...amb això decidiren partir a cercar la ventura..”[4]; moltes de les nostres rondaies comencen així. També en els contes de l’altre cap de mon la partida, deixar la casa, l’espai de comoditat i partir vers la recerca del desconegut es un dels missatges fonamentals[5]

La majoria de cultures tenen,també, litúrgies iniciàtiques que representen un bot per a determinar les etapes de la vida. En el nostre cas la religió potser ha anat suplantant ritus ancestrals: entre la primera i la segona infantesa hi ha la primera comunió, de la infantesa a la joventut hi ha la confirmació “que imprimeix caràcter” com el costum africà d’anar a caçar sols al bosc per primera vegada.

No solament es tracta de deixar la zona còmoda i partir. També rebem orientacions que ens poden portar a la recerca de l’aventura de la “cosa desconeguda”. Tal es el cas de l’exemple del viatge d’Abraham envers la “terra promesa”: l’aventura de trescar de forma persistent envers la recerca d’una utòpica i desconeguda meta
També ens conviden al canvi les festes de Pasqua (=pas) i fins i tot les gastades festes de Cap d’Any carregades de cistelles farcides de desitjos i il·lusions

I malgrat tot si val força i enginy per decidir i iniciar la ruptura de rutines vitals.
Com sempre podem triar entre deixar-nos portar o agafar les rendes de la vida i en aquest últim cas entre un “ja m’està bei així” o un “vull millorar”. La decisió i la feina, com sempre, es nostra. Per això, a vegades em deman, què vols fer?

Guillem Pont.
Novembre 2008

Imatge: el caragol (en aquest cas caragolí) pot representar la dualitat: tancament en si mateix/recerca de pervivència

[1] Citat per Jaworski.- “Sincronicidad. El camino interior hacia el liderazgo”. Ed. Paidós Plural
[2] Itamar Rogowski.- “Máter en desarrollo organizacional y consultoria de procesos”. Baracelona 2007-08
[3] Cal recordar que “els altres” sempre resulten fonamentals. A. Wallace a La Contra de La Vanguardia del 12/11 assenuala “buscar mi felicidad y mi seguridad como si yo fuera una isla es una estupidez”
[4] Format que, en diverses formes, es va repetint en els contes de l’ “Aplec de rondaies Mallorquines” recollides per Mn. Antoni Mª Alcover.
[5] Vladimir Propp.- “La raices històricas del cuento” . Ed. Fundamentos.

Tot controlat?

El fil de la conversa
Tu tries!: cada persona sempre pren les decisions que vol prendre, tria la seva vida
Ho necessites?: no sempre necessitam tot allò que pensam que necessitam
Vols?: els fets de les persones a vegades s’allunyen de les aportacions de la ciència i, a més, no hi ha canvi sense resistències
Tot controlat?: A vegades les coses passen sense comptar-hi

Una
Era present a una d’aquestes reunions llargues i pesades. Com en moltes altres ocasions tenia el mòbil en situació de silenci. Veia les trucades però no les podia atendre; la majoria venien del desviament i realment tampoc no sabia qui era el que trucava; “si es interessant deixaran missatge” em deia a mi mateix. Vet aquí que en un petit descans, sense saber ben be per què i de forma ben excepcional deixo el mòbil a na Dàmaris (nom grec de l’eficient companya temporal de feina) per que atengui les trucades... i després ja en parlarem.
Al pocs minuts d’haver reiniciat la reunió m’avisen que en el telèfon tenc un tema important i urgent. Ostres!. ¿Per quines cinc-centes sem va ocórrer deixar el telèfon a una altra persona, cosa que mai acostumo a fer?

Dues
Tenia previst aquests mes tocar el tema de la sincronicitat (Concepte de Jung per designar la coincidència de dos o mes successos en la que hi ha implicada alguna cosa més que la possibilitat aleatòria). En una segona lectura –la primera m’havia passat de llis i aquí es podria assenyalar allò de “els mestres apareixen quan l’alumne és a punt”- el llibre de Jaworsky[1] amb aquest títol m’havia aportat profundes reflexions sobre totes aquestes preteses “casualitats” que adesiara tenim la sort de viure. I amb això, ai las!, m’arriba un mail de na Carme Bahima, fins fa poc companya de curs, amb un retall sobre el concepte de “serependisme”[2] o la sort de trobar coses valuoses per casualitat, la forma de trobar allò que no estàs cercant. Per què en aquest precís moment?

Tres
I es així que t’entra un no-se-què que es situa a la part superior del ventre i recordes, altra vegada, l’aforisme de Wagensberg[3]:“és l’atzar un producte de la nostra ignorància o un dret intrínsec de la naturalesa”?
Tots hem viscut coses semblants: penses amb una persona i en aquell precís moment la te trobes o et telefona; estant amb una altra persona deis una mateixa paraula o frase en un mateix moment, penses una determinada cosa i et passa...
En podries fer una llista de les teves “sincronicitats”?

Les coses passen, tant si volem com no, tant si ens n’adonem com no... som una peça més de l’engranatge. Vegeu algunes idees per llegir i païr del llibre de Jaworski
P.Senge a la introducció assenyala:
a.- “El pensament crea el mon i després ens diu “no he estat jo” (Bohm)
b.- “La majoria de nosaltres no som capaços de percebre la realitat tal com és. La major part del que veiem esta conformat per les nostres impressions, la nostra història, el nostre equipatge, els nostres prejudicis. No podem veure els demés tal com son perquè estem massa ocupats reaccionant a la nostra pròpia experiència interna del que evoquen en nosaltres....rares vegades ens relacionam directament amb la realitat”
c.- El teorema de Bell –el descobriment més profund de la història de la ciència-: “el mon és fonamentalment inseparable...tot és connectat amb tot el demés”.
d.- El Principi de Mach: “La totalitat és necessària per a la comprensió de les parts de la mateixa manera que les parts són necessàries per a la comprensió del tot”
3.- Citant a Cataneda diu: “Tots, seguem gurerrers o no. Tenim un centímetre cúbic de sort que sorgeix davant nostre adesiara. La diferència entre l’home comú i el guerrer és que aquest es conscient d’això i una de les seves tasques és estar alerta, esperant deliberadament, de manera que quan sorgeixi aquest centímetre cúbic tengui la velocitat necessària, la valentia, d’agafar-lo”

El nostre coneixement és limitat, podem decidir allò que volem fer però dificilment podem controlar la deriva; per això ara mateix tot m’aporta a la voluntat de desaprendre algunes de les certeses apreses al llarg de la vida. Deixar de banda el Parménides de tota la vida –l’afirmació del ser i el rebuig del devenir, del canvi- i cercar la fluidesa de n’Heràclit –el fonament de tot és en el canvi incessant-, passar de pedra a riu, de la certesa al dubte, del convenciment a l’ambigüitat, del “és” al “pot ser”...

Tot això, et pot servir d’ajut o et porta al tancament?
Serè capaç de passar de les idees als fets i al ser?

Guillem Pont.
Setembre 2008
Imatge: el dragó (Tarentola mauritanica) necessita estar atent i esperant el seu centímetre cubic de sort

[1] Jaworski.- “Sincronicidad. El camino interior hacia el liderazgo”. Ed. Paidós Plural
[2] Podeu trobar referències a través de Google o altre cercador. De rebot –serependisme?- he trobat el concepte en un interessant article “los secretos de los genios de la creatividad” a MASTER-NET.net
[3] Jorge Wagensberg.- “Si la naturaleza es la respuesta, ¿Cuál era a pregunta? Y otros quinientos pensamientos sobre la incertidumbre”. Tusquets editores. Barcelona 2003

Vull?

Si en una primera entrega (Tu tries!) es pretenia deixar constància de llibertat de la persona a l’hora de prendre decisions, i en una segona (Ho necessites?) es va voler evidenciar que les necessitats reals solen ser menys nombroses que les preteses o habituals, avui la intenció es deixar constància de que per millorar, s’ha de voler i, a més, implica esforç de canvi.

Idees de partida:
a.- No es pot pretendre tenir resultats diferents fent les mateixes coses de sempre
b.- Les nostres escales de coneixement son diverses en cada tema. En temes socials i conductuals moltes vegades ens encallem en la incompetència inconscient (“de capet cadascú te el seu”), volent dir amb això que no sempre aplicam el “pensament formal” de Piaget[1] –basti observar com premem els botons d’un ascensor- ni ens comportam com a “homo sapiens amans”[2].
c.- Tenir “consciència de” és sempre una primera passa per encetar qualsevol canvi
d.- Gairebé mai fem les coses en funció de l’aplicació de coneixements científics, com evidencia el filòsof J.A. Marina a “la inteligencia fracasada”[3] on en fonamentaré per plantejar interrogants amb la finalitat de qüestionar alguns comportaments habituals.
e.- Créixer, millorar, no és substancialment necessari. Tothom podria viure sense més anhels ni interessos que menjar, beure, passejar, dormir i boixar, de la millor manera possible
Amb aquesta introducció, t’interessa seguir llegint?.

Apa, idò, ara es tracta d’agafar paper i llapis i llegir a glopets...

Marina, després d’aprofundir en el concepte de intel·ligència –diu que la vertadera intel·ligència és la que acaba en conducta- assenyala que el marc de superior jerarquia per al individu és la seva felicitat. Considera un fracàs de la intel·ligència allò que l’aparti o impedeixi aconseguir la felicitat i per arribar-hi potser caldrà desaprendre algunes o, si mes no, introduir el dubte en el nostre pensament. Llavors... Quin diferencial hi ha entre el grau de felicitat que desitjaria i el que tenc?. M’atreviré a posar puntuacions?

També parla de coneixement, i de quina manera els prejudicis, les supersticions, el dogmatismes, els fanatismes, el blindatges contra les evidències, així com les creences tòxiques... ens poden allunyar tant de la ciència, com de la ètica.
He pensat alguna vegada...?”Anim que, si no arribo a la meta seré un fracassat!. “Merda!, he tornat a fallar, no faig res be”. “Mira que m’ha fet!, no li import a ningú, ho faig tot malament”. Des de quin sentiment penso això?

En quan als fracassos afectius, assenyala un camí per desgranar-los: el coneixement afecta -i es afectat- per les emocions que són les que determinen les accions. Suggereix el coneixement del nostre mapa afectiu: impulsos, sentiments, inclinacions (en castellà apegos) i pautes sentimentals (que son apreses i en algun casos es poden desaprendre) per conèixer des d’on observam la nostra conducta. Per quins sentiments he passat avui mateix?. Ara, en llegir això, des de quin sentiment ho faig?

Marina assenyala també elements per a la construcció i deconstrucció d’estils: el sistema de desitjos i projectes, les creences sobre el funcionament del mon i del que en podem esperar, així com les que tenim sobre nosaltres mateixos i sobre la nostra capacitat d’afrontar problemes. M'atreveixo a fer una llista de les creences incorporades en el cervell que tenc del mon?, i de mi mateix? Es poden donar visions alternatives?

També parla del llenguatge. Assenyala com a fracàs del llenguatge interior la incapacitat de dirigir la conducta. I que el primer fracàs del llenguatge n’és la seva absència. Recorda que sempre interpretam allò que oïm, i que mai es dona una transmissió pura i simple de significat. Habitualment parlo i m’escolto o escolto realment a l’altre? Quan ho faig, intent posar-me en la seva pell?

Al tractar de la voluntat defuig de la vella voluntat com a facultat innata i es centra en quatre habilitats apreses: inhibir l’impuls, deliberar, decidir i mantenir l’esforç. Que passaria si intentàs aplicar les quatre habilitats en les meves decisions d’acció?

Incideix també en la importància d’organitzar els propis plans de vida i de coordinar metes amb altres persones (família, relacions...) car el bessó sempre es situa en l’aplicació de la ciència en la pròpia vida i en relació amb els altres en el sí de la societat (que també potser intel·ligent o estúpida) que es concreta en la recerca del benestar, de la creació i de la justícia. Dissenyo un pla de vida? ¿Què vull ser en esser gran?

En definitiva, ¿vull dirigir la meva vida o vull esser portat per les circumstàncies i pel “ah!, jo som així”?

Bones reflexions.

Guillem Pont. Agost 2008

Imatge: soca de lledoner amb banda clara i obscura. Com la vida!

[1] J.Piaget. “Seis estudios de psicología”. Seix Barral. Barcelona, 1977
[2] Maturana/Pörksen.- “Del Ser al Hacer”. JCSaez. Santiago, 2004
[3] J.A.Marina. “La inteligencia fracasada. Teoria y practica de la estupidez”. Anagrama, 2004

Ho necessites?

Avui m’agradarà cordellar quatre brins de diferents colors per arribar, amb el vencill, a poder amarrar les preguntes finals. Son quatre experiències que em portaren a la reflexió i que voldria contar.

a.-El primer primer es de color groc (llum, energia, activitat mental) i correspon a dues preguntes que em van fer. Va ser la resposta que em donaren a una proposta de creixement material: m’agradaria comprar dues quarteradetes, voltar-les de paret, fer un projecte i... llavors va esdevenir el diàleg:
-Ho necessites?
-No!
-Idò per què ho vols?
He de confessar que les preguntes no em deixaren gens neutre; a l’hora de plantejar la idea, pensava des de la lògica del “tenir més” i les preguntes, em van sacsar. Temps després, una vegada superada la sorpresa, les preguntes em van semblar evidència de profunditat de pensament i em van portar a la lògica del qüestionament: per què hauria de desitjar tenir mes bens, mes coses?.

b.- El segon es púrpura (caràcter fort, domini de la realitat, la força) prové d’una lectura. La protagonista, provenint de la supercivilització americana comparteix temporada i experiències amb els aborígens australians[1]. I allà aprèn moltes coses: a desaprendre el que havia après, a discriminar entre el que és superficial i superflu (llança totes les teves pertinences al foc), a desitjar millorar una mica cada dia (no celebren el complir anys, si no el ser millors) i a conèixer-se (quan t'asseguis en rotllana, fixa’t en allò que no pots suportar de la persona que tens al davant, idò això es el que has de començar a treballar en tu mateix)

c.- El tercer és verd (naturalesa, desig, germinació) i prové de l’experiència de la presentació del “Design Manifesto for Jerussalem” de Guillem Ferrer a Son Fortesa[2] (fa poc mes d’un any en vaig fer un comentari a “Flor de Card” i aquella tarda primaveral va representar una mena d’inici d’esdeveniments que aniré comentant). Es un convit a un nou disseny de la vida (No necessitam dissenyar sabates noves, si no caminar en una altra direcció), a la recerca de la sintonia amb la naturalesa i amb el cultiu de la saviesa: “Diuen els mestres que la saviesa ve quan un es capaç d’aquietar-se per poder observar i escoltar. No fa falta res mes. Aquietar-se, observar i escoltar activa la veritable intel·ligència que hi ha dintre d’un mateix. Llavors apareix la veritable bellesa i la veritable creativitat..."

d.- I el darrer es blanc (puresa, bons desitjos, sentiments nets) i es podria resumir en un dels consells[3] de Miedaner: Simplifica!, simplifica!, simplifica!. En la linia de “tot consumeix energia”, “desfe-te’n de tot allò que no hagis usat en el darrer any” i altres aportacions orientades superar el mal qualificat “síndrome de Diógenes” en el sentit d’arreplegar i arreplegar coses de dubtosa utilitat (obviament l’aportació de Diógenes a la cultura és una altra)

Quatre idees que es porten a la preguntes de reflexió i possible debat:

Les necessitats personals (les meves, les teves...) sintonitzen amb les necessitats globals i d’equilibri ecològic?
Podríem intentar viure una vida una mica més respectuosa amb l'entorn?. Quines coses concretes podríem fer?
Tenim clara la nostra meta vital final? Què volem ser en ésser grans? (tenir mes coses, més títols, esser feliços, una mica de tot...)
Quines coses, ara mateix, necessitam per “estar be”? (T’atreveixes a fer-ne una llista escrita i després pensar de la llista quines coses es podrien suprimir)
Quins valors fonamentals sustenten la nostra manera de fer les coses?
Es podrien donar altres possibilitats?

P.D. Acabo d’anotar a l’agenda que, aprofitant les vacances, he de fer neteja d’armaris i prestatgeries

[1] Marlo Morgan.- “Les veus del desert”
[2] www.pocapoc.net
[3] Talane Miedaner.- “Coaching para el éxito”

Tu tries!

Coca, pepsi o palo en sifón? Vols continuar la relació amb la teva parella o la vols rompre?
Vols estar enfadat o alegre?...Tu tries!
Una idea oberta, certament te una mica d’arrel en els diàlegs socràtics, que entronca amb les noves línies del creixement personal que aporten les diferents orientacions del “coach” o entrenament personal, i amb un polset de les aportacions macroscòpiques derivades de desenvolupament organitzacional (DO)...tot ben remenat!

Tots coneixem persones que…. Havent tingut oportunitats de creixement personal i professional s’han quedat una mica estancades perquè els ha vingut de gust viure així. Son fruit del “tanmateix” tot esta fet, no puc fer res…
Tots coneixem persones que de mica en mica han anat amuntegant coses i mes coses materials, i doblers i… son aquells que decideixen sempre en funció d’allò que el aporta beneficis concrets. “I això treu”? sol ser la pregunta bàsica i fonamental
Tots coneixem persones que, des d’un punt de partida sense gaire possibilitats, han anat creixen de mica en mica… a força de llegir el diari cada dia, amb els anys poden mantenir una conversa oberta en diversos temes i qüestions
Tots coneixem persones que són coneixedors de temes concrets pel simple fet de mirar/escoltar documentals de la televisó
Tots coneixem persones que solament pensen en el menjar, dormir i en l’exercici del procrear.
Tots coneixem persones que destaquen per la seva generositat, que sempre tenen una mà per oferir
Tots coneixem persones compromeses amb el seu entorn, amb la seva gent, amb el seu temps
Tots coneixem persones tímides, bravejadores, despectives, opaques, dinàmiques, interessades o desinteressades, generoses… potser tots tenim una mica de tot

El que sembla evident es que tothom pot triar allò que vol viure: tu tries!.
Si vols mirar un documental o una telenovela
Si vols llegir alguna cosa o si vas al cafè a passar l’estona
Si davant una pretesa ofensa t’enfades o passes de l’enfadament
Si vas a cercar un amic o amiga per estar una estona o si vas sol al cinema
Si fas exercici físic o no. I quin!
Sempre s’ha de triar...(En una seqüència coneguda d’un film de Buñuel, fins i tot C. Deneve havia de triar quin dels dos ciurons que hi havia en el plat s’havia de menjar primer) i quan es tria un camí, se’n deixen altres

La reflexió ens porta a dos plantejament de la psicologia:
Entre acció i reacció sempre hi ha un petit moment de decisió[1]
Les accions humanes normalment venen motivades pels sentiments (això m’agrada i això altra no; m’agrada la teva companyia o no...i els sentiments es “fabriquen” a força de pensaments. En definitiva. Si dominem els pensaments[2], controlarem els sentiments, les emocions; i així podrem canviar la nostra manera de fer les coses i també les coses que tenim costum de fer (si no ens agraden)

I arribats aquí, les preguntes per al debat
Estàs satisfet o satisfeta del teu viure?. T’agradaria canviar algunes coses?
Has triat llegir aquest article. Hi tens res a dir?. Ho vols dir?
Coneixes persones com les assenyalades?. I altres casos diferents?
Quines decisions has pres avui mateix?. Han implicat triar?
Coneixes el motius pels quals has triat una cosa i no una altra?

Guillem Pont

Juny, 2008

[1] S. R. Covey. “Los 7 habitos de la gente altamente efectiva”. Ed. Paidós Plural. Barcelona, 1997
[2] E.Rigo “Les relacions humanes i el desenvolupament personal. La seva importancia en les organitzacions”. Conferència. Febrer 2007 on destaca la importancia dels pensaments