16 de des. 2008

Primera passa

El fil de la conversa
...tota persona pren les decisions que vol prendre... les accions humanes no sempre segueixen el camí de la ciència... les coses passen ens n’adonem o no... el desig, el voler es fonamental per emprendre accions de millora... tots tenim els nostres condicionants i una actitud personal front de les coses que ens passen...
Com podem començar a caminar?. La primera passa: jo


La decisió de canviar alguna cosa (pegar el bot) implica assumir el lideratge d’un mateix. El Centre per al Lideratge Creatiu[1] assenyala que els problemes de lideratge es concreten el vuit proposicions, la primera de les quals és la falta d’autoconeixement dels líders.
Arribats aquí el camí fàcil és recòrrer al conegut “Coneix-te a tu mateix” inscrit en les parets del temple d’Apolo, que es fonamenta en l’ésser d’una determinada i immutable manera.

Però no, els trets no van per aquí. Si donam per bons:
- el “canvi permanent” d’Heràclit
- que “la realitat solament existeix en funció del nostre mirar” de Maturana
- que “l’unic existent es l’ara” de Tolle
- i en les novedoses i transcendents aportacions de Rafael Echeverria[2] -es fonamenta en Maturana, Flores. Heidegger-... que configuren els principis generals de l’ontologia del llenguatge i que són:
1.- No sabem com son les coses. Solament sabem com les observam o com les interpretam. Vivim en mons interpretatius
2.- No solament actuam d’acord a com som, també som així com actuam. L’acció genera ser, hom torna d’acord al que fa
3.- Els individus actuen d’acord als sistemes socials als que pertanyen, però a través de les accions també els poden canviar.

Llavors haurem de sortir de la vissió de la imatge permanent d’un mateix i del “jo som així” –que moltes vegades realment amaga un “no em vull moure” essent una ança de resistència lògica al canvi[3]- com si fos una fotografia, un caràcter permanent...per entrar en una altra vissió: l’autoconeixement es planteja com una acció dinàmica d’anar plantejant de forma continua una mateixa pregunta des de diverses perspectives: “des de quin sentiment penso allò que penso?”, “si em posas en una altra posició com veuria el que jo faig en aquests moment?” “que és el que estic fent i amb quina finalitat ho faig?” ...En definitiva, l’autoobservació, la conciència el que fas i del que cerques potser resulta una excel·lent eina del coneixement d’un mateix: observa el que fas o el que cerques i sabras qui ets

Entrar en aquest procés no resulta gens fàcil. Estem tan acostumats a fer i a justificar el que fem –com si tot fos “normal”, “natural” o “l’unic camí possible”- que intentar sortir de nosaltres mateixos per mira’ns exigeix desig i concentració. Quan s’aconsegueix, obviament veus les coses amb uns “altres ulls”, jo diria que més humans. Visió que obviament condiciona els pensaments, els sentiments i també les accions[4]

De totes maneres com bé diu H. Gomà[5] en el fons, normalment ens coneixem molt millor del que creiem i diem

Dit això, crec que a vegades es bo i saludable cercar visions alienes. Sense entrar en valoracions n’assenyalaré unes quantes:
-mirar la tradicional astrologia[6],
-entrar, per exemple, a “www.eneagrama.com” i respondre una sèrie de preguntes
-analitzar la postura del cos[7]
-demanar a una rotlada de gent –no coneguts i honestos- quines sensacions suggerim, -cercar l’opinió de persones de confiança sobre aspectes concrets del nostre actuar: com demanam, com reconeixem, com escoltam, com oferim i com acordam[8]?
-o simplement indagant quin és el nostre paisatge interior, amb zones il·luminades i altres zones ocultes[9]

Partir de la comprensió i acceptació d’un mateix es bàsic per establir bones relacions tant amb tu mateix com amb els altres puix com bé assenyala A.Wallace[10]El meu benestar esta relacionat amb el teu benestar; el meu sofriment amb el teu sofriment. Pretendre cerca la meva felicitat i la meva seguretat com si jos fos una illa és una estupidesa”
En definitiva, si hom es capaç d'anar retirant capes a la ceba del ser ésser i arribar al bessó, trobarà una prespectiva d'on tot es veu molt millor.

Guillem Pont.
Desembre 2008
Imatge (16/11/08): Retxa. L’avió, els núvols, la terra que ens aguanta, la nostra mirada...tot es mou de forma continuada i interrelacionada


[1] Jaworski.-“Sincronicidad”. (ja citat)
[2] Rafael Eheverria.- “Ontologia del Lenguaje”. J.C.Saez, Editor. (Vegeu resum a “lectures”)
[3] Itamat Rogowski repeteix constantment que si ho hi ha resistències es que no hi ha canvi
[4] Cadena esmentada per JA Marina a “La inteligencia fracasada”
[5] El Periodico 21/10/2008
[6] Hi ha de tot a la vista. M’agradà la síntesi de a J. Massacrier.- “Tornem a viure”. Ed. Els tres mussols
[7] Rodrigo Pacheco “Encuentro de Liderazgo y trabajo en Equipo a través del Aprendizaje en Movimiento”
[8] Quintana/Cistrnas/Vega.- Pautes del Coach Relacional
[9] B.Kegg a Process de CTI
[10]A.Wallace. Contra de La Vanguardia de 12/11/2008. Obsequi de Alicia Betanzos
Versión en castellano
(Para los amigos que aceptan el posicionamiento linguístico del blog pero que desconocen la lengua catalana)
El blog pretende reflexionar sobre el vivir en lo que podria plantearse como pre coaching.
De alguna manera se parte de la libertad de tota persona para tomar pequeñas decisiones que afectan su vivir. Asi es que todos podemos "dejarnos llevar" o intentar dirigir nuestra vida. Dirigir la vida implica concentración i esfuerzo hasta llegar al "dejar fluir" de la competencia inconsciente
Si este es nuestro deseo, tendremos que tomar decisiones en el sentido de dar el salto hacia nuestras metas i valores previamente establecidos.
Un primer paso es partir del yo, centro basico y fundamental. Ser conscientes de los sentimientos que condicionan nuestros pensamientos (i al revés) como tecnica de regulación, asi como de las diversas perspectivas -nunca neutras ni asepticas- con que se puede contemplar nuestro proceder
Para acercarnos a una visión externa de nuestros actos, a "vernos des de otra perspectiva", todas las tecnicas pueden ayudarnos y, en muchas ocasiones, se configuraran como complementarias
Los fundamentos teoricos se basan en lecturas y experiencias propias basadas en Rogowski, Maturana, Echeverria, Roma, Quintana... y demas autores relacionados a pie de pàgina de los articulos.

6 de des. 2008

Incerteses

L.G. es una persona valenta que decidí “pegar el bot”. Va deixar nòmina segura per ampliar coneixements i muntar la seva aventura. Amb parella i fills m’envia un preciós mail que acaba amb... “i després de fer el bot, com es pot conviure amb la incertesa?"
Tot un repte!. Gràcies L.

Obvimanet no tenc receptes, però m’agradarà intentar oferir una doble resposta. Serà també un exercici de diferenciació entre els rols de “consultor” i “coach”

En el darrer cas, intentaria apropar-m’hi físicament i mirant els ulls i reproduint expressions del cos, després de la recepció i definir el marc, li feria preguntes potents que li ajudassin a pensar i actuar
Què es el que realment et preocupa?
Consideres que hi pot haver altres elements que afecten aquest sentiment?
Ho podríem analitzar des d’altres vessants?
Vols, idò, que ens centrem en aquesta qüestió?
Quins components hi veus?
Quins d’aquests components vols començar a treballar?
I com ho faries?
.... i així aniríem estirant el fil del neguit fins arribar a propostes d’acció
Com penses que ho podries fer?
Ho consideres viable?
Com?
I quan creus que ho podràs tenir enllestit?
I com avaluaràs l’acció?
...
D’aquesta manera aniríem treballant una passa rera l’altra, de mica en mica però de forma constant, fins arribar a l’encontre amb un mateix, a la satisfacció interna

La proposta descrita implicaria, però, treball conjunt. Des del blog es poden aportar també elements de reflexió en la línia de consultor/orientador

Les darreres vivències i lectures em porten a la força del moment, de l’ara i aquí
Maturana[1], que des de la biologia i atomitzant les respostes als estímuls fa interessants aportacions a la filosofia del viure assenyala que, cada ésser viu (fixi’s que no diu cada persona) viu el seu viure com si fos el centre del cosmos. L’arbre del carrer no de n’adona del teu mal de queixal, deia, la seva única tasca es la recerca de l’aliment i les condicions que li permetin viure, i si no les troba es mor.
Al passar a analitzar el viure de les persones el fonamentava en la multi relació amb l’altre (parella, fill, veí, company...) i amb l’entorn. Relació que provoca un continu procés -“deriva” en deia ell- que solament viu en el moment present.
Essent així que el passat no es altra cosa que reviure un passat en el moment present i el futur és inexistent perquè desconeixem on ens portarà la deriva del viure.
En una línia semblant es situa Tolle[2] quan diu que l’únic absolutament real del teu viatge (vers una meta o direcció general a seguir) es la passa que estàs donant en aquest moment (en el teu cas llegint aquest article del blog). Es tot el que hi ha i hi pot haver.
Aquest mateix autor assenyala “estiguis on estiguis, estigues-hi totalment. Si el teu avui i ara et resulta intolerable, i et fa desgraciat, tens tres opcions: retirar-te de la situació, canviar-la o acceptar-la totalment”


En definitiva “pegar el bot” es triar un camí en una cruïlla (tal vegada no es el que fem en cada moment?, no estem triant[3] i escollint de forma continuada?). Això implica deixar, sempre, altres camins. Imaginar com haguéssim pogut viure en els altres camins és un exercici de fantasia que potser divertit uns moments però perillós si deixam que es converteixi en un mortificador pensament circular. Per això cal girar fulla i viure intensament el present. El demés són records -re elaborats en el present- i incerteses en la deriva del viure que ha de venir.
Per a mi una idea força important es la que surt ara mateix en el reflexionari –en dues versions una grega i l’altra actual[4]-: tots podem triar l’actitud que agafam davant les coses que ens passen.
Es tracta, idò, no solament de destriar i acceptar els "limitadors" esmentats elcomentari anterior, si no d'integrar-los en el nostre viure com a mesura i procés de fussió (bo de dir i mal de fer, però intentem-ho!). D'altra banda, com ja tothom accepta, vivim una profunda crisi i no bufen bons vents ni per a les petites empreses ni per als professionals, però com diu la cançó: després de la maror ve la bonança. I mentres tant a capejar el temporal i a remar![5]

Tenc la certesa LG que no t’he aportat gaire cosa, de fet tot això ja ho sabies, però hem reflexionat plegats. Hem compartit un moment de la deriva del nostre viure. A que està bé!

Guillem Pont.
Desembre 2008
Imatge: Les ones (Mirador del la Costa dels Pins). Una imatge diferent en cada segon. Com el viure de les persones.


[1] Humberto Maturana. Diversos títols. Algunes de les seves conferències es poden trobar penjades a internet
[2] E.Tolle.- “El poder del ahora”. Gaia ediciones
[3] “Tu tries”. Vegeu el primer escrit del Blog que alhora dona titol a a la secció de “Flor de Card”
[4] Frases d’Epicteto i de V.Frankl
[5] Paco Muro.- “Ir o no ir”. Ed. Empresa Activa

4 de des. 2008

Condicionants

El fil de la conversa
Suposant que...la persona es conscient que pot prendre les decisions que vulgui; que no sempre s’actua segons les aportacions de la ciència; que les coses passen ens n’adonem o no; i que el voler es fonamental per emprendre accions de millora, llavors abans d’assenyalar possibles camins, m’agradarà trescar els suggeriments que fa na Montse en els seus comentari: “quins son els lligams que ens impedeixen, de vegades fer el bot?” i “quines les coses que ens donen el copet per agafar empenta?”

Es ben coneguda l’escala de la consciència que es presenta amb quatre escalons: incompetència inconscient/ incompetència conscient/ competència conscient/ competència inconscient
En molts de casos no passam del primer escaló, mai arribam a ser conscients de moltes coses, i per tant no ens preocupen gens ni mica. Sense anar més lluny no sabem si, ara mateix hi ha una matança de persones a un poblet perdut de l’Africa, i si el marit de la veïna la maltracta, o si l’humor d’aquell amic depèn d’una copa de suc...al no saber-ho no ens afecta (la realitat es inexistent fora de nosaltres, diu Maturana). Per això la primera passa és adonar-nos-en de les coses. Esser conscients de que hi ha coses de la nostra vida que, al treballar-les poden incrementar la nostra satisfacció interior i, en definitiva, els moments de felicitat.
En tenir consciència del desig de millora, llavors haurem d’analitzar les barreres i ponderar l’esforç.

Al parlar de barreres se m’apareix l’exemple del consultor Bill Kegg quan explicava els limitadors de la vida. Deia que cada vegada que manifestam “no puc estar...” o “no suporto...” el que fem es manifestar els limitadors que estrenyen el flux d’energia. Hi ho comparava a una tub del desaigua del rentador al qual, amb el temps, se li van afegint regruixos de grassa que limiten el pas de l’aigua. Son els nostres dracs interns, les nostres pors i dubtes, les finestres closes que ens conviden a la rutina i al deixar passar el temps (“tanmateix!” diem els mallorquins) i al conformisme.
El camí que oferia Bill era primer reconèixer aquests limitadors (consciència) i després acceptar-los com a propis (realisme) com a primera passa per facilitar-ne la dissolució o convertir-los en companys aliats.

Que ens impedeix fer el bot? Assenyalaria al manco tres motius, inconsciència, peresa o limitadors (controlats o incontrolats)
Cal, idò, prendre decisions i saber el que hom està disposat a perdre o a pagar per assolir les metes del somni (Es el cas, per exemple, de la persona que deixa la feina de funcionari per dedicar-se a la pintura, del que deixa una feina per estudiar, o del que s’arrisca deixant una cosa segura per encalçar un somni de futur... -per què la nostra societat no incentiva i premia el risc i l’esforç?-)

I en quan a la segona pregunta que planteja sobre quines coses ens donen l’empenta... potser es podria parlar de l’exemple (heu vist el millor vídeo de l’any?), la força dels mots (heu vist la pel·lícula de I. Coixet "La vida secreta de les paraules"?) i la força de l’entorn (a “lliçons de coses” un dia contaré l’anècdota de com una formigonera en un entorn amigable pot ajudar a una persona a decidir-se a aprendre a llegir i escriure). En tot cas, sens dubtes, resulta fonamental el desig, la il·lusió, el voler, fugir del tancament e un mateix per albirar altres perspectives.
Es una visió.
Gràcies Montse

Guillem Pont.
Desembre 2008
Imatge: el crui del caqui o com la il·lusió interna ha de voler rompre la pell de la rutina i la comoditat