18 de des. 2009

Treball "desinteressat"

Dels mites caiguts es el que més m’ha costat entendre i assumir; potser perquè al llarg dels anys, des de que iniciarem l’aventura del Club Card o potser des d’abans, hem conrat el reconeixement i l’admiració vers aquelles persones que fan coses “sense cobrar” i, també, perquè l’experiència laboral m’ha demostrat que els doblers, moltes vegades, en comptes d’incentivar, desmotiven.
Tenia, idò, ben empedestalat per ser motiu, si mes no d’admiració, el que adesiara anomenem “treball desinteressat”, “altruisme”, “filantropia”, “aportacions generoses”... i coses semblants

Per això, quan hom sent o llegeix:
“...ningú no fa res per ningú; si no perquè vol conservar alguna cosa...”
“...encara que es pugui dir el contrari, tothom viu el viure que vol viure...”
“...tot ésser viu viu el seu viure com si fos el centre del cosmos...”

S’ho pot empassar i assumir a nivell intel·lectual perquè sintonitza amb la lògica de la reflexió, però a l’hora de pair-ho... ostres!, què difícil resulta pair el que trastoca aquelles “creences arrelades" i fonamentals que tots tenim!
Tenia, i tenc encara, motlles mentals rígids, barreres posades que em convidaven a no creure l’aportació del savi biòleg o a passar del tema però no!, pensem-hi!
Quina diferència hi ha entre cobrar en doblers o en reconeixement?
Que potser més valuós que m’escoltin quan parlo, o beure un vi de qualitat en el dinar?
¿Fer coses per “guanyar el cel”, o "per estar be amb mi mateix", no es el mateix que fer coses per “canviar el cotxe”?
¿Si estic bé i hem sent el vermell de l’ou; que no faré per mantenir la posició actual? Qui gosarà posar-la en perill?
¿Les accions que faig per ser “bona persona”, per ser “socialment compromesa” o per ser “fidel a la cultura” compensen totes les altres accions, potser incosncients però incoherents, i contradictòries -o també silencis- que també aplico en aquests mateixos camps?
Si ho analizam amb “ulls de milana”, des d’una certa altura, tots es relativitza una mica i res no es el mateix; i dol quan es comencen a esbaldregar i acaben caient totes aquelles idees “inamovibles”.

Però a banda del dolor, també vaig considerar altres aspectes, com es ara la possible “generositat cega”, el que hom fa pensant amb altres sense esperar res a canvi, sense cap tipus d’expectativa; i a dir ver, em va costar trobar una escletxa. Gigerenzer assenyala que les persones tenim, si mes no, dues motivacions impulsores. L’instint familiar: cuidar i preocupar-te dels teus i també l’instint comunitari, sentir-te identificat amb un grup simbòlic i cooperar i defensar els seus membres... potser per aquí podria anar la torrentera del desinterès.
O també en l’aplicació de l’amor, el que Maturana posiciona en la línia del “Homo sapiens amans-amans” i que implica autonomia reflexiva i acció. El que acaba en la complexa i contundent definició: "l’altre sorgeix per a mi com a legítim altre en la convivència. Sense prejudicis i sense expectatives".

Però, el que fem per amor o derivat dels instints de les persones pot comptar com a “desinterès”?, no seria una aplicació del fer biològic?. Si fos així tendria valor addicional excepcional?
Decididament, ara per ara i llevat de les discutibles escletxes assenyalades, no veig on puc fonamentar la meva creença en el “desinterès”.


Guillem Pont
Desembre, 2009
Les cites són de H. Maturana. Imatge: Fruit (nadalenc) de l'evònim