Miquel Rosselló Pont

Mots de presentació. Exposició d'homenatge a Miquel Rosselló. Ses Fragates. 28 d'agost, 2010
Abans de res, vull agrair a na Catalina, na Mª Magdalena i en Martí la possibilitat de ser avui aquí i poder fer una mica de presentació d'aquesta exposició-homenatge. Es un reconeixement a un aspecte del fer d'en Miquel "Capirró", o millor del seu ésser, la pintura. S'ha de sumar al reconeixement global que va exercitar la vila amb l'entrega de la primera medalla d'or i al que li va fer Esqueix Teatre, el grup que ell va formar i dirigir de forma tan personal
M'atreveixo a l'envit amb aquests mots i em sent content per dos motius: varem compartir, amb en Miquel, moltes hores d'entorn laboral i un bon grapat de curolles i confidències.
També perquè en aquesta sala em sent com a casa, voltat de gent que l'estimava i l'estima i amb el valor afegit que aporta la coneixença de la relació d'amistat entre els dos Miquels, Rosselló i Vives, morts abans d'hora i units pel fermall de la fe en l'auto formació i la sensibilitat vers les coses properes, nostres, senzilles...que es concreta, en ambdós casos, en múltiples i ordenades pinzellades sobre una tela. Avui dissortadament són absents en el físic... però ben presents en el sentir i en la deixa que ens han regalat. Per tant. Gràcies. Moltes gràcies.

Hauré de confessar que la primera intenció va ser engirgolar la presentació des d'un vessant personal. I no tan sols perquè les persones em poden interessar més que no els quadres, sinó perquè pens i crec que tot és u: les cèl·lules, els mots, els quadres, la selecció d'una obra de teatre...són peces i parts definidores d'una totalitat única en el mon i també al llarg de tota la història; que, en aquest cas, es concreta en una persona que coneixem amb el nom de Miquel Rosselló. Singularitat que és part de la la grandesa de tota persona humana!.
I, a més, hi ha tant per contar!.... just a botó de mostra, ¿que us sembla si ens endinsàssim en el poliedrisme de les persones, o de com en Miquel, que era una persona forta de caràcter, de respostes ràpides... era capaç, en un moment determinat, de passar hores i hores en el petit taller en la recerca de la perfecció del resultat de les seves pinzellades? A que resulta engrescador?.
Una altra: ¿Quins lligams s'estableixen entre les voluptuositats dels mots de Salvador Galmés i les fruites d'en Miquel? Quines arrels comparteixen?.
¿Fins a quin punt en Miquel, amb els seus suggeriments, va contribuir al redescobriment de la figura de Salvador Galmés iniciada a principis dels setanta?
Jugam a la transcendència dels mots en el moment i entorn oportú?
O bé: De quina manera aquests quadres que veim ara mateix, varen reestructurar la personalitat d'en Miquel? No som el que feim?
Ja ho dic!, camins oberts i interessants en podríem trobar uns quants...
Però no!, malgrat tot estigui relacionat amb tot, i que el que afecta a una persona, en aquests cas en Miquel Rosselló, no es pot disgregar ni encaixonar, intentem avui parlar de la seva pintura, de l'art entès en el sentit ampla d'expressió de bellesa.
¿I que podria dir, des del meu coneixement, després del: m'agrada!, de lloar el seu realisme pictòric amb les seves singulars composicions o assenyalar que tenim sempre presents a casa algunes de les seves obres, testimoni d'una històrica amistat?

No ho sé, el bagatge seria magre!. Conscient de la meva incompetència, he recorregut a l'espigolada en sementers d'altri, fonamentalment de la interessant aportació de Joan Domenge en el llibre del Centenari. Vegem si confegint brins bastim una petita gavella:

A.- Sobre la seva motivació i el perquè passa del guardonat i reconegut cinema "amateur" a la pintura, en Miquel confessa a Rafel Ferrer (1987):"Aquest passar d'un llenguatge a un altre no és sinó una forma d'expressió individualista, tota vegada que el cine depèn d'un equip i la pintura d'una sola persona".
Fluixet, fluixet haurem d'afegir-hi que la qüestió potser una mica enganyosa si consideram la seva tasca d'equip, constant, en la creació i direcció del grup local de teatre; de fet mai deixà de treballar "amb altres".
B.- En quan a la temàtica: No crec que sigui gens casual, res ho és casual, la frase de Joaquim Torres-Garcia que va triar en Miquel per obrir la presentació de l'exposició feta aquí mateix fa vint-i-tres anys diu "Busquem lo etern en lo nostre, com varen fer els grecs. Continuem d'aqueixa manera la tradició mediterrània, pensant que altre camí no hi ha, sinó el posar els ulls en aqueixes coses que cada dia tenim al davant".
Tenim idò una fita: el que es avinent, el que hi ha aquí. Remirem que el tenim a l'abast i redescobrim-ne la seva bellesa. Es el que ens mostren les seves obres: objectes quotidians i habituals, de casa.
¿Sabíeu que viure l'ara, valorar el present, remirar i valorar el que ens volta és una moderna proposta per arribar a la felicitat?
Cerquem, però, altres fites.
C.- En relació als seus mestres, diu en Miquel en una entrevista de Mª.I. Muñoz: "Em sent influenciat per Zurbaran, pel seu realisme i pel ressaltant de les coses petites"
D.- Sobre la seva manera de pintar, diu Rafel Ferrer (citat per Joan Domenge): "...sobre la base d'un dibuix fidelíssim i la valoració quasi cinematogràfica dels enquadraments... pintures sense traumes ni dobles lectures, àgil i oberta, neta d'intenció i feliç d'execució". Contundent, no?
E.- I en quan a la seva evolució, diu Joan Domenge; "...aquests cinc anys d'activitat revelen l'esperit de recerca constant d'en Miquel, un pintor que actualment ha variat els motius de les seves natures mortes, passant de les fruites als llibres i instruments musicals, sinó que les seves ultimes obres revelen un pas més. Si ja s'ha afirmat com una persona amb una tècnica que arriba ben be al virtuosisme, que toca ben de prop, més d'una vegada, l'hiperrealisme, ara comença a fer evident que coneixent a la perfecció els elements un per un, el seu comportament en l'espai, el domini del factor externs...es pot anar més enllà del realisme, o sacrificar-lo en favor de la creativitat i la imaginació" Paraules que, de banda destacar l'evolució, representen tot un envit a la continuïtat en la recerca. Envit que truncà la maleïda malaltia

Amb aquestes cinc pinzellades, hem anat component un petit i superficial esbós en la tela on es desenvolupa l'obra pictòrica d'en Miquel: buscada influència dels clàssics, coses properes, virtuosisme en l'execució, recerca constant...tot un luxe que, ara i aquí, tenim a l'abast. Basta mirar el que hi ha a la sala.
Fruïu de la seva feina!. Gaudiu de la seva sensibilitat!
I, a més, per als qui vam tenir la sort de compartir espai i temps amb ell, que els seus quadres ens serveixin de reforç, d'indicador, per recordar tot el que, de bo, ens va ensenyar i volem recordar!.
La seva pintura, les seves obres són presència. Ell, ara, mitjançant els quadres també és aquí present: afecta el nostre sentir!. Arribar al sentiment dels altres sol ésser una bona meta, i no tan sols dels artistes.
I ja per acabar, deixau-me llegir uns mots del seu. i nostre, estimat Salvador Galmés, aquells que ben be, poden descriure el plaer, l'anticipació del plaer, de tot procés de recerca: "Els ulls li pipellejaven amb una espècie d'astorament, com a l'explorador novell en endinsar-se dins l'ignot d'un avenc; les mans, els llavis, els oronells, tot son cos s'estremien, espolsats per la corrent nirviosa de l'expectació a punt de realitzar-se una esperança" (Flor de Card. OC1. Pag 33) . Moltes gràcies

Joan Ramis Munar, metge

Al sol juliolenc de mitjan capvespre, en aquesta Terra, de per tot arreu regalimaven colors intensos i vius. Ara mateix, en un primer terme, sobre el daurat dels rostolls, impacten els verds dels ametllers i les mates llentiscleres; a mà dreta els canviants grisos de l'imponent Puig de Ferrutx i les roques roges d'en Pelat; i al davant, gairebé omplint l'horitzó, la mar, d'un blau marí intens, de Cova Blava; i sobre el blau petits punts blancs mòbils, alguns porten vela i altres deixen estela temporal. Tot sobre un fons més obscur el que, a contrallum, mostra la silueta de les muntanyes de la Serra. I a la part baixa, gairebé al bell mig de la imatge, les cases blanques de la Colònia de Sant Pere.
L'aturada, forçada per una cursa de festes entreté i empipa, però alhora, permet la contemplació i el pensar en el que hom veu i sent.
De tots els paisatges del mon, aquest, de marcat caràcter mediterrani i tranquil, segurament seria un dels més triats per passar els darrers anys d'una vida, per donar assossegat repòs al cos i a l'esperit després d'una esbraonadora lluita en la recerca de la utopia vital; en el vell i difícil camí de la Ítaca que cada un ha pogut o volgut triar.

De la mateixa manera que regalimen els colors, ho fan les imatges del record de diversos encontres amb en Joan. Amb rapidesa rítmica apareixen a la pantalla del cervell: l'estreta de mans fa pocs dies a la clínica; els pètals taronja d'unes caputxines als llavis, mesos abans a la residència; les salutacions acollidores -què tal Maria?- el dia de l'excursió de la Gent Gran amb aturada a la Colònia; l'amabilitat receptiva al obrir la porta de ca seva; la seguretat del to de veu al contar anècdotes i fets succeïts; els comentaris d'incomprensió vers determinades situacions socials... tot en fraccions de minut; imatges que, ara mateix, acompanyen el sentiment de dol i acceptació de la pèrdua.
La cultura popular, que a vegades resulta incisiva i cruel, assenyala: "d'aquestes mos ne toca una per hom" l'altre dia li va tocar al metge Ramis. Va morir, per això, ens agradarà avui estar uns segons presents, fent companyia a la seva vídua i als seus fills, els que més l'han estimat.

La tristesa, l'ansietat i la solitud que ens porta el dol davant la mort d'un ésser estimat passa per diverses fases que, segons aporta la psicologia i l'experiència, acaba en el retorn de l'esperança i en la reconducció de la vida després de l'acceptació de la nova situació.
Pels qui ho vivim des d'una certa distància, la que marca la sincera amistat, resulta més fàcil. Després de la sorpresa, en aquest cas relativa, ens centram en els records i, potser, en el que, de bo, ens ha aportat la persona que ens deixa.
En els magatzem del nostre sentir el metge Ramis hi serà present molt de temps, segurament fins que, també, arribi "la que ens toca". I ens agradarà, adesiara, recrear tot allò que haguéssim volgut aprendre del seu viure:

Bàsicament el seu esperit de lluita; el seu inconformisme davant el mon i les circumstàncies que li tocà viure, la seva obstinació en la recerca del camí que li semblava més adient, la fe amb les seves metes, la recerca continua de la singularitat ("els altres ja ho fan", deia per justificar determinades coses que ell no volia fer) i el generós esforç personal en la lluita (aniré en es gimnàs d'aquí i aviat caminaré).

També la manera de viure la seva professió, amb cos i ànima; tant a l'hora de fressar nous camins de risc (acupuntura, homeopatia i elements bàsics, adquisició d'aparells... ), com a l'hora d'abocar-se a l'atenció, tant pròpia ("me pos un guants perquè he de cuidar les mans!"), com dels altres ("passa per ca nostra i ho mirarem") en una continua evolució fins arribar a l'aplicació conceptual de que no es guareixen malalties sinó malalts .

Un altre caire és prendre consciència dels perills que pot representar viure intensament la coherència amb un mateix; tant pel que fa a la satisfacció interna que t'atorga com pel desgast que poden comportar les resistències derivades del anar a cert contrapèl social; la relació amb ell, i d'això n'era ben conscient, no deixava a ningú indiferent.

I finalment un enfilall d'anècdotes i aprenentatges derivats del seu coneixement científic i vivencial i que van des de la curiositat d'assaborir determinades flors (heu provat d'arrebossar flors de carabassó?) fins a la triadella de les sigues blanquetes secallones per encistar o la seva fidelitat a les seves arrels pageses i a la comunitat que el va veure néixer; sempre exercí de costitxer.
Això, i segurament altres coses que, en aquests moments resten al inconscient, es la penyora que, segons inevitable lectura personal però, en aquest cas, compartida, ens deixa en Joan. Gràcies. Ens omple de goig haver tingut l'oportunitat de compartir amb ell espai i temps.

Caterina i Guillem

La por, vista de prop...

La lectura del llibre m'ha anat com anell al dit. Un matí -normalment al despertar es quan m'apareixen les idees a considerar- havia anotat a la plagueta de les anotacions "viure:alts/baixos". Es veu que, aquell dia, em sentia un poc preocupat per viure aquesta mena d'onatge que, a vegades, mareja. Segons quan, a dies, potser derivat de qualsevol detall, et sents a dalt, sobre la cresta de l'ona i tot et sembla color de rosa, dolç i bell i suara, un altre dia o un altre moment del mateix dia, baixes en el sinus i tot et sembla gris i mal d'endreçar.
Vaja un caràcter!, em deia a mi mateix. I no tant sols això sinó que ja cercava possibles arrels genètiques d'inestabilitats emocional (a quin dels padrins em dec semblar en això?)
I encara no havia començat la redacció de la reflexió (en sortirà, tal vegada, un "clotet" per a Flor de Card?) quan l'atenció es centrà en les aportacions del professor Gilbert: "Les emocions son una mena de brúixola que orienta en una certa direcció, però una brúixola que sempre indiqui el nord...no serveix per res. Si les emocions sempre son felices i agradables, deixen de ser una guia útil per reaccionar davant els canvis o les noves situacions que podem haver d'afrontar... Si la felicitat o l'estat d'alegria plaent és una emoció, serà transitòria. La felicitat és transitòria, si; però tampoc existeix la infelicitat eterna" (Punset, 2006:319)
Tanta sort!. La variabilitat de l'humor, en tant que emoció, és humana i natural; si més no un dels múltiples guillems que em conformen s'ha quedat una mica més tranquil. Ja ho ensenyen les rondaies una i una altra vegada: la por, vista de prop no resulta tan feresta com ens pensàvem! (La de coses que sabem i no sempre aplicam!)

Emocions

Costa acceptar la presencia de les emocions. La pertinença a la cultura ens condiciona i aquí, en aquesta societat d'arrels masclistes el plorar és reservat a les dones. Ve de vell, el teatre grec ja mostra "ploradores" -i no ploradors- per ajudar a superar el dolor de la pèrdua o separació.
Avui la psicologia ha evidenciat que el camí més curt per superar una pèrdua o una separació, sigui temporal o definitiva, n'és l'acceptació. Sens dubte una de les manifestacions d'aquesta acceptació és deixar aflorar les emocions. Perquè ens entenguem, parlar del que ens angoixa i plorar no solament es bo si no que també pot resultar ben convenient.
De fet hi ha qui comença a fer el reclam d'integrar les emocions en el currículum escolar. Marchesi, citat per Punset assenyala "Sembla imprescindible incorporar les emocions, els sentiments i el món afectiu a l'educació. No es tracta només de tenir emocions tranquil·les i assossegades, com es pensava abans, sinó d'incorporar-les per afavorir el desenvolupament de la persona. Es tracta, en fi, d'aprendre a gaudir de la vida i de ser feliç"
Des d'aquesta perspectiva, veure el fluir de les llàgrimes a la majoria del integrants d'un grup, en una edat propera al tall de l'adolescència, després de deu dies de compartir vivències i vida en unes colònies no deixa de ser reconfortant i internament satisfactori.

Converses d'estiu: Seleccions

Tan sols en veiem una vegada a l'any, i encara no de forma continuada, a l'estiu. En llengua catalana, la nostra, a vegades enfilam converses des de la disparitat d'edat, de formació i d'entorn de naixement i de vida.
Enguany un dels temes que varen sorgir a la conversa, gairebé d'entrada, va ser la proliferació de banderetes espanyoles per perviuen al mundial de futbol. Talment com si, amb la pertinent autorització i control dels poders i mitjans mes centralistes s'hagués revifat aquell "sentimiento patrio" d'antany i que, en la seva forçada implementació, tant de sofriment a anat amuntegant al llarg del segles.
Els mots, en el seu desinteressat fluir, portaren la conversa vers les seleccions autonòmiques i, ves per on!, el mundial de futbol ens ajudà a entendre la qüestió de les seleccions autonòmiques. La lluita per al seu establiment, per la banda de les autonomies; i la intransigent negació per part del poder centralitzat.
Diuen que tot te una explicació...i òbviament nosaltres no som ni el Regne Unit ni els USA

Nota: Aquesta vegada la imatge es del google