23 de des. 2011

GRATUÏT?


Segons el diccionari el concepte correspon a “Concedit o donat per gràcia, sense haver de pagar-ho”.

Motivà la consulta al diccionari l'aparició excepcional del mot en el programa del “Nadal Cultural” d'enguany. I dic excepcional, perquè de la seixantena llarga d'actes del programa solament apareix a un d'ells, repetit tres vegades, una per a cada nucli poblacional.
La gratuïtat es refereix a un acte del dia 17, l'Itinerari guiat al Poblat talaiòtic de s'Illot.
Sens dubte la proposta es correctíssima a nivell d'interpretació. De manera inequívoca les persones varen poder entendre que, aquest dia, podien fer l'itinerari sense pagar res. A més s'adapta perfectament a la primera part de la definició “concedit o donat per gràcia”, puix la gratuïtat depèn de l'Ajuntament o de l'entitat que gestiona el Poblat.
L'interrogant del títol s'esdevé de la segona part de la definició “sense haver de pagar-ho”.
Tot, en aquest mon, té un cost. Tal vegada les úniques coses que podrien tenir la condició de gratuïtat serien les depeses energètic i temporal derivades d'una opció personal (hom pot regalar el seu temps, la seva força i el seu moviment a una altra persona o a una entitat) però a partir d'aquí tot, d'una o altra manera, s'ha de pagar.
Essent així que, solament en el cas que els monitors fessin la seva feina sense cobrar, el propietari del centre perdonàs el lloguer, l'impremta regalés els documents i GESA el llum es podria parlar estrictament de gratuïtat...i encara no perquè el desplaçament comporta una despesa de carburant.
L'aparició singular del mot en el programa, em convida a fer aquest exercici de reflexió sobre el cost que tenen totes les coses, i totes les decisions.
L'exercici, però, em porta a un altre interrogant ¿Per què no hauríem de conèixer el cost de totes les coses públiques?
No és solament per una qüestió de la necessària i reclamada “transparència” que ens permetria fer el seguiment d'on van a parar els nostres impostos i, potser amb el temps poder opinar si s'apliques una democràcia real i participativa.
Si no, també i fonamentalment, per una qüestió de “conscienciació ciutadana” a l'hora de valorar les actuacions i les aportacions. No fos cosa que, sense pensar, passem per un mateix sedàs -i solament és un exemple- el cant de la Sibil·la i la festa de cap d'any.
Conèixer el cost de tots i cada un dels serveis i accions públiques potser -no n'estic segur- ajudaria a rompre la consideració de que “el que és de tots és com si fos de ningú”

14 de des. 2011

Una altra escola


La referència a les aportacions de Howard Gardner i les seves intel·ligències múltiples, juntament amb les aportacions d'altres pensadors ens deriva cap a la necessitat d'una “nova escola” que, a la força hauria de passar, entre altres coses, per un ensenyament individualitzat i un nou rol del professorat.

Parlar d'educació, formació, ensenyament, desenvolupament.... és tocar un tema sensible (basta mirar el card.cat d'avui mateix) ja sigui per la quantitat de gent que s'hi dedica o pel simple fet de ser ciència humana on tothom pot dir-hi la seva. 

Aquesta és la meva:

  • Avui per avui no ho tenim gens bé; vull dir que amb l'excusa de la retallada de les despeses, i amb la majoria que porta les rendes de l'Estat s'endevinen poques possibilitats de recerca d'una escola més científica oberta i igualitària. Potser prou n'hi haurà en poder defensar el que fins ara s'ha aconseguit.
  • Davant la impossibilitat de poder canviar la realitat que ens volta, llavors es plantegen varies alternatives:
    • Una és la queixa, que pot agafar varies formes i models (des del conegut nyu-nyu a qualsevol proposta de canvi, a la proposta utòpica de models descontextualitzats i de metes impossibles)
    • Altra és l'acció derivada del compromís del grup (¿què podem fer nosaltres, a nivell de centre, per millorar aquesta realitat que no ens agrada?)
    • Però encara aniré més enllà, conscient de la dificultat que pot representar trobar “equips” en el si dels centres docents i també per ser un tema que afecta a tota la comunitat, ho plantejaria de forma individualitzada: ¿què puc fer jo -per poca cosa que sigui-, per canviar aquesta escola que no m'agrada?

(El darrer interrogant deriva del conegut mantra oriental: “si vols canviar el mon, comença per canviar tu mateix” i també del convenciment que una petita acció, multiplicada per molts, es converteix en una gran acció)

28 de nov. 2011

Eleccions. Una lectura


Si no recordo malament, aquesta és una de les poques vegades en que no tothom es proclama guanyador. Davant el blau generalitzat del mapa (tant a nivell general com illenc) poca cosa hi ha a dir. Però...
Sempre son possibles altres lectures.
Solament es poden comprar dues coses iguals. I unes eleccions mai resulten “iguals”; de banda les circumstàncies de l'entorn, sempre variables, es donen noves aliances i agrupacions...per això tota anàlisi comparativa sempre resultarà relativa. Amb tot i amb això vegem el que passà a la vila fent una anàlisi comparativa dels vots possibles, entre aquestes eleccions (barra superior) i les de l'any 2008 (barra inferior). No es considera l'increment d'electors (uns 200), però, malgrat totes les mancances potser es detecten varies coses interessants:

a.- El vertader guanyador de les eleccions és l'abstenció Abstenció de la quan ningú se'n pot apropiar però que crea un repte important per a tots els partits. ¿De quina manera s'enfrontaran, en el futur, al problema de l'abstenció?.
Potser estaria bé canviar la llei i que els diputats ho fossin per representació proporcional “de tots els vots possibles”. Seria així que es detectaria la vertadera representativitat dels elegits. Us imaginau un parlament amb bona part de les cadires buides?

b.- A nivell local gairebé tothom guanya. L'abstenció, els nuls, els blancs, el conjunt de partits sense representació local, el PP.... Salament perden vots els PSOE (molts) i l'aliança del PSM (pocs). ¿Quines estratègies, a nivell local, es dissenyaran per mantenir o capgirar la situació?

Segurament abans de quatre anys es veuran canvis i nous plantejaments...o seguirà augmentat l'abstenció?.

10 de nov. 2011

VIIIª Marxa del Tren. Una mirada


Si, també hi era. Vaig caminar i em vaig banyar per mostrar la meva adherència a una causa que crec justa i necessària
Ja sabem que tothom ven el xot així com pot. Es així que es donen múltiples i variades visions. La meva es que no me'n venguin en coverbos de rendibilitat i costos, els “serveis públics” són això serveis, i tenen un cost que es paga entre tots; altrament de que serviria pagar impostos?. Una altra part de la meva visió és la creença en la necessitat de desenvolupar un transport públic còmode i eficient com solen tenir totes les comunitats avançades. I encara més per viure en
una illa amb un increment excepcional de població. Vaja que m'apunto a una xarxa ferroviària ràpida, còmoda i neta que possibiliti, si així un ho vol, poder viure sense cotxe.
Una altra vessant introductòria fa referència a una altra creença. Tothom ha d'assumir les severs responsabilitats i decisions. No val donar la culpa als altres. Si un infant no escolta no és que sigui despistat, és que el pare o el mestre no sap captar la seva atenció. Si una ovella bota la tanca no és que aquesta sigui caparruda, és que el pastor no ha posat els impediments pertinents. Si un ciutadà no respon a determinades expectatives no es perquè sigui beneit si no que no se li ha sabut oferir o presentar la idea. I aniré més enllà amb aquella coneguda frase “si sempre fas el mateix no pots esperar resultats diferents”.
Aquesta llarga introducció respon al desig de centrar el tema i no ser mal interpretat quan dic: segurament tornaré a la novena però... no em va acabar de satisfer la vuitena marxa del tren!
I abans de continuar el relat vull lloar tant la feinada d'organització com la participació dels nombrosos marxaires i/o participants l'acte del poliesportiu serverí. Tots els qui amb il·lusió, força, cost personal i alegria defensaren, de forma generosa i sense altre interès, la utopia de la xarxa ferroviària o la lògica econòmica i alhora justa necessitat d'acabar una obra començada. En definitiva tot el que es podria considerar moviment social fruit d'una determinada indignació.
Em va agradar molt ésser-hi! Però....després de fer part d'una de les cinc taulades del cafè dels havíem triat el “pa a taleca”, després d'escolar i veure les notícies de la nostra televisió pública, després d'ullar les notícies de la premsa referides al tema... em queda un solam sentimental d'insatisfacció.
Al intentar clarificar el perquè d'aquest solam, al analitzar els pensaments que es fan presents a la pantalla del cervell se m'ocorren varis motius, que constitueixen una lectura crítica de la marxa.
Així:
- Quina necessitat hi ha d'inflar les xifres de participació?. Sí, ja ho sé tothom ho fa i, a més, no hi ha res més elàstic que els assistents a una manifestació; però a menys que en contin els “manifestants emocionals” no crec que s'arribassin a les 2500 persones que alguns diuen. Quan començarem a jugar amb els valors de la transparència i honestedat?

-Tothom es lliure d'anar allà on vulgui anar, faltaria més!, però la presència de polítics ciutadans (el qui i el com) em va fer revenir dubtes de si l'interès era l'objectiu comú aconseguir el tren, o compixar la cantonada amb un “m'heu vist?”. Polítics que, segurament en alguns dels casos, havien disposat de poder i participació per haver pogut incidir en que el tema “tren de Llevant” no quedàs obert i, per tant, sotmès a la voluntat dels “altres”. S'hagués pogut gestionar de forma més eficient? Es va reclamar tot el que s'havia de reclamar amb la deguda força i participació?

-La organització, els batles, el manifest... de puta mare, però... caponada de gall!, en deu minuts tothom havia escampat la boira. Pluriocupació o faltà un polset d'implicació?

-En altres marxes hi havia vist persones que, d'alguna manera, feien que hi hagués representació de tot el ventall d'opcions polítiques. Enguany no vaig saber veure ningú dels conservadors. ¿Vol dir que no ha ha cap regidor que, de banda avantposar els interessos dels poble al del partit, sigui partidari del tren? ¿Es va cercar aquesta participació de tots els colors?

-Es trescaren camins d'eficiència o de confrontació?. En alguns moment no vaig tenir massa clar si era un clam popular, una marxa reivindicativa, un acte de campanya electoral... i els dubtes enterboleixen.
Deu ser això, determinats dubtes conformen el solam

24 d’oct. 2011

El 15M aquí


M'ha cridat l'atenció un titular d'avui del diari “EL País”. Deia que el 73% dels espanyols creu que els indignats tenen raó.
Sense entrar en detalls es podria dir que sembla (pel que diu el diari, per la gent que es manifesta, per l'extensió del moviment...) que l'anomenat moviment “15M” arrela. Veurem, aquest proper 20 de novembre, si també es nota a les urnes. En teoria, bona part del vot dels partits grossos hauria d'anar a parar als petits, però encara s'ha de veure.
El titular del diari m'ha portat a una pregunta. En el nostre àmbit de convivència, a la nostra localitat, ¿quina incidència ha tingut el moviment 15M?
I la veritat es que no he estat capaç de trobar cap indici per assenyalar algun canvi respecte a la situació anterior. Potser es desconeixement, però si ara mateix em feien la pregunta, respondria amb un contundent “cap ni una”.

¿Hi ha hagut propostes per limitar les prerrogatives de la classe política i/o programes que puguin evidenciar presumptes corrupcions? (punts 5 i 6)
¿S'ha parlat en algun moment de recuperar les empreses públiques privatitzades? (punt12). Des de l'atrevit desconeixement, deu afectar a Bellver, Recaptació...?
¿S'ha detectat algun indici de fer les coses, i prendre decisions de forma transparent? (punt16)
¿Hi ha algun indici o proposta d'exercici de “democràcia participativa” (punt 9)

Crec que, des d'aquesta perspectiva (15M), gira malament. Els nostres polítics o be no se'n han adonat o be no ho han sabut mostrar. Ni els del poder ni els de la oposició. (Ni tan sols pels llaminosos temes de l'aparcament de la plaça o del tren!)
Llàstima!

8 d’oct. 2011

Acorar


En el trajecte de tornada. Després d'haver gaudit del tex, de la interpretació, del muntatge, del pa amb sobrassada i del mesclat (no més un culet), no aturam de parlar-ne, amb na Caterina, de tot el que ens ha aportat la vetlada.
No som objectius. Mai s'és objectiu enlloc ni amb res, i ho sabem. La "realitat" és una mirada personal. A més volem fer ostentació de no objectivitat; si gairebé tots son coneguts i estimats!
Amb n'Antoni i tot l'equip de monitors varem viure, eixides i experiències impactants a ses Sitges a principis dels noranta. Tots tenim, a les tavelles del cervell, records entranyables i profundament formatius! (En Pep de Son Berga, adesiara li ho diu: Toni, ets un crack!)
En Rafel, i ja des d'abans de partir cap a Barcelona, a l'enyorada època de Mn. Joan Rosselló, sempre ha estat de casa; però, a més ens anat sorprenent amb les seves direccions sempre acurades fins al mes petit detall.
A Rafel Lladó el coneixem de rebot. Sempre, amb les escenografies, al costat d'en Duran i a algunes vetlades de can Jaume Sales.
En Pere Terrassa és de s'Alqueria Blanca! (Ei, no es cosa de broma!) i fill de n'Antònia, sa fornera...

Però, malgrat la subjectivitat de la que no volem prescindir; ambdós varem veure i valoram...
La decisió de n'Antoni de deixar-se portar pel cor i conrar la interpretació. Un monòleg no deixa de ser un repte per a tot actor. I també per haver-se atrevit a la creació d'un text “gomilenc”, on rere les collonades i les ocurrències enginyoses hi empelta missatges d'autocrítica col·lectiva. O deu ser a l'inrevés?.
Sense saber el que puguin dir els crítics professionals de teatre, a nosaltres l'escenografia, la interpretació, l'apropament de l'actor al públic en un petit espai, la coordinació dels diversos elements que hi intervenen (so, vídeo, posicionament ...) tot ens va semblar extraordinari, cuidat al mil·límetre, d'un nivell a l'altura d'en Duran però a moltíssima distància d'altres posades en escena que em pogut veure.
I que més és el que t'ha agradat?, ens demanam mútuament. A mi els missatges, diu na Caterina. La idea de n'Antoni de tractar el tema de l'automirada d'aquesta manera...
I així, en la conversa, ens anam apropant a casa. Una “passada”, ho hem de dir a... i a ... i a... si tenen ocasió hi han d'anar a riure i pensar!. Potser demà a Sa màniga, però també serà a Alaró, Búger, Muro, Manacor, Sa Pobla..
Un tema ens va quedar obert en la pots representació; parlant del mon i la bolla, va sorgir la pregunta: ¿com viuran l'obra els que no han viscut mai unes matances?. Li ho haurem de demanar!. Potser es mantingui aquella opinió, d'un desconegut, que va sentir na Caterina després del monòleg: "Jo no he estat mai a matances i m'he sentit totalment integrat!"

6 d’oct. 2011

Merda pereta!


És una expressió que no he sabut trobar ni a l'Alcover-Moll ni en el Diccionari d'expressions lingüístiques d'Antoni Llull. Desconec el seu origen i motivació, ni tan sols podria dir si esta ben escrita... però es ben nostra!.
S'acostuma a dir quan una cosa casolana no surt com voldries i ja no te remei o si en te, aquest és dificultós. Quan veus que has errat un camí, quan vesses el plat de la sopa, quan te n'adones que arribes tard... I a més es diu així, en to de ràbia: Merda pereta!

(Sí, en les errades importants potser s'usen altres expressions més coentes)
Idò això m'ha sortit quan me n'he adonat del to dels darrers escrits del blog. Dels cinc darrers, n'hi ha tres que assenyalen o traspuen algun tipus de queixa.
Conscientment sabem que les queixes no serveixen de res o, en tot cas, solament serveixen per fer-te mala bava a tu mateix; i que l'única via possible de canvi d'una situació que no ens agrada és l'acció de reclam a qui te poder de decissió.
Conscientment, mitjançant la raó podem tenir molt clar que tots som com som fins que decidim canviar. O que en el canvi hi ha la vida, la il·lusió, el creixement. Que créixer, a nivell personal, és possible...
Però...
Sense adonar-te'n sorgeixen les resistències al canvi. Com et despistis una mica, els primers aprenentatges, el que habitualment anomenam “caràcter” o “manera de ser” es fan presents, com les taques d'humitat a les parets de les cases antigues o com rebrollen les tiges de la planta que no desitges al teu costat, o com...
Varem viure una època (s'ha de dir en passat?) on era costum destacar i comentar el que semblava dolent i ocultar la resta; on el no era més present que el si, i on el càstig era més habitual que no el reconeixement.
Als qui ho vàrem mamar ens marca i condiciona cada dia, en cada acció. Maleïts patrons mentals!. Costa desaprendre!
De cinc, tres. Merda pereta!

2 d’oct. 2011

Educació vial


No. De cap de les maneres!. Gens m'agradaria estar en la pell dels educadors que han de fer educació vial als escolars de la vila de Sant Llorenç.
Des del meu coneixement (i compte! que puc anar molt errat) i partint de la base que educació vial és, també, l'experiència de conduir respectant les normes de circulació; no paro de demanar-me de quina manera poden, els nostres infants, aplicar els conceptes de l'educació vial a la vida pràctica. Es veu que el dissenyadors (plans d'estudis i circulació local) no es posaren d'acord; o mes ben dit, les persones que varen decidir els fluxos del transit no varen tenir en consideració el tema de les competències educatives (en síntesi, aplicació pràctica dels coneixements)
Ben mirat, ara i aquí, la proposta més lògica que es podria fer seria la supressió de tot intent d'educació vial.
Per què? Perquè a menys que es vulguin dirigir els infants amb bicicleta cap a la “carretera d'Artà” (sembla que malgrat la desviació, el carrer Mn. Galmés encara te molt de carretera), “no és possible la no transgressió l'alguna norma de trànsit”, per a tots aquells escolar que viuen a la banda meridional de la vila.
Vegem-ho sobre el mapa.
Si ens situam en el portal de l'escola, l'única possibilitat es baixar pel carrer Creu que, arribant al carrer Rector Pasqual, dona com a única possibilitat “la carretera” o passant per la Plaça, tornar una mica arrere per agafar el carrer Femenias (del Portal dels homes) .
Si no es volgués arribar al Rector Pasqual hi hauria la possibilitat del carrer Xaragall que ens portaria, pel Pou Vell a la Plaça Nova i... “carretera” o Femenies. També es podria anar pel camí des Cós, fent una bona voltera, a una altra carretera, la de Son Servera, ara molt menys transitada,
Si ens situam a la barrera del pati, es te l'opció d'anar directament a la “carretera” o, baixant pel carrer Nou i Escoles, aparèixer en el carrer Creu.
Quina és la realitat del dia a dia?, que molts d'infants i les seves bicicletes han de seguir alguna direcció prohibida, han de transgredir la llei.
De banda el perill que tot això implica (abans del final de curs passat, hi va haver un petit accident a la cantonada dels carrers Rector Pasqual i Nou) decididament no te sentit, amb aquestes condicions, fer educació vial als escolars. Es fer retxes dins l'aigua.  

27 d’ag. 2011

Civisme local


No sabem com s'ha de fer. Però sabem que el“sistema tradicional” no aconsegueix cap tipus de millora; és així que, o be ens conformam amb el que hi ha o alguna cosa haurem d'intentar canviar.
Fem referència al civisme local, en sentit ampla. Però centrarem l'anàlisi en el civisme que volta els contenidors de fems que , potser, ens ha tocat en sort (?) tenir davant la finestra de la cuina.
Sí, ja sabem que a la reclamació formal que varem fer l'any passat se'ns va respondre que prest començaria la recollida selectiva porta a porta; confiam encara amb la paraula escrita del regidor per això, ara i aqui, no volem parlar de fems si no de civisme, del respecte singular a les normes generals, les que hem d'acatar (o canviar si no ens agraden) per viure en comunitat.
Dels veïns que deixen la brossa en els“nostres” contenidors s'en podrien fer quatre grups
a.- Els que respecten les normes. Una minoria molt minoritària. Porten la brossa en una borsa tancada, i ho fan de 19h a 22h.
b.- Els que respecten les altres normes però no l'horari. Porten les borses tancades quan els ve de gust i les dipositen en el contenidor.
c.- Els que porten una mica de tot, borses tancades, capses, herbatge...quan els convé, però ho deixen en el contenidor.
Val a dir que els grups b i c són l'ampla majoria. Es a dir, de respecte parcial a les normes. Segur que ningú ho fa amb mala voluntat, però en comptes de tenir l'olor del meló podrit i de les merdes de ca en l'àmbit particular del seu corral, generosament en van partícips a tots els vianants que passen pel carrer
d.- I després hi ha el darrer grup, també molt minoritari, els que, al no posar borsa en el poal, trabuquen tota la brutícia directament en el contenidors a qualsevol hora. I també aquells que, portin el que portin, no es molesten en obrir la tapadora del contenidor i ho deixa a terra, just a la vora o sobre l'acera. Potser per dificultats físiques (seria acceptable) o simplement per peresa (no es acceptable de cap de les maneres). Aquesta darrer grup, essent minoria, es el que deixa més petjada d'incivisme local
I aquesta situació i taxonomia es manté des de que es va iniciar la moda (o el negoci?) dels contenidors en determinats indrets (no consensuats ni definits percriteris públics). I com que no canvia, no millora, i tot malgrat els paperets aferrats en els contenidors, es considera que algú -qui correspongui- hauria de fer quelcom per incrementar el grau de civisme local.
El posicionament en relació als contenidors és solament un símptoma, podríem parlar també de merdes de ca, dels plats bruts que es deixaven sobre les taules a la darrera fira nocturna, de la brutícia dels carrer després d'un dia de festa, dels pixats del Pou Vell, o de la invasió de taules i cadires a la plaça... però la conclusió general es clara: si no s'incita i reconeix el civisme, aquest, per si sol, no millora. O millora de forma tan lenta que caldrà un parell de canvis generacionals per poder detectar el progrés.
Votam cada quatre anys, però, a més, que podriem fer?

22 d’ag. 2011

El tren


Ho he deixat refredar. No volia que els comentaris de les persones que han manifestat reiterades vegades que pensen de forma oposada a la meva manera de pensar em condicionàs a l'hora de parlar del tren. Però...
Ja se que el tern de Llevant costa molts de doblers (en tot cas no més que alguns quilòmetres d'autopista a qualsevol racó de l'Estat)
Ja se que en època de crisis tothom s'han d'estrènyer la corretja (en tot cas hi ha moltes maneres d'estrènyer-se la corretja i si el tren ja tenia una partida pressupostària assignada des de Madrid, no sé que hem d'estrènyer).
Potser, al manco al principi serà un servei deficitari (però no més que altres serveis)

En tot cas, hi ha tres raons -o més- que m'han empès a demanar varies vegades -a força de caminar- el retorn del tren i que mantenen encara viu aquest esperit
Una des de la perspectiva de la sostenibilitat. Si aixecam una mica la vista i ens feim amunt fins a intuir el perfil de la costa, ens n'adonarem que aquesta Illa ja no pot suportar l'increment persistent de cotxes esdevingut en aquests darrers trenta anys. Increment lògic derivat tant de l'increment de població com del poder adquisitiu. Simplement no hi caben. Físicament no hi ha més espai. (No recordo on vaig llegir que si tots ens poséssim d'acord i sortíssim el mateix dia i hora, els metres de cotxe afilerats serien més llargs que no els metres de carretera existents)
Per això cal potenciar i desenvolupar el transport públic, bus i tren. No hi ha volta de fulla
Des d'aquesta perspectiva tampoc no té cap sentit deixar una obra a mitges. Es tudar totalment els doblers invertits!
Una altra perspectiva és més personal. Per què els habitants de la zona de Llevant no haurien de tenir els mateixos drets que els altres?
Si els de Palma, Vega de Tera o Sa Pobla, per citar uns noms, tenen la possibilitat de desplaçar-se en tren, per què no n'hauríem de tenir nosaltres?. Els d'aquí també pagam els impostos que ens corresponen, o no?.
I la tercera, lligada a la primera, és turística. Ens agradi o no vivim del monocultiu del turisme. Si els preus de cada dia son més semblants als del país d'origen, també ho han de ser els serveis; des del transport, a la neteja i a l'hospitalitat.
Potser ara mateix hi ha motius polítics inconfessables (el motiu “manca de doblers” fa pudor d'excusa), però tanmateix, un dia o altre, s'hauran de reiniciar les obres.   

19 d’ag. 2011

L'ull que tot ho veu


Ves per on, quan entrava en determinats programes d'Internet em sortia una finestra publicitària. Res d'anormal. Tots sabem que la publicitat és una eina que ajuda a les empreses a ser presents i, potser, a guanyar més doblers dels que, en principi havien previst.
Per això tots hem de sofrir l'incessant bombardeig publicitari (cartells, tanques, premsa, tv, internet...) Es part del joc, no hi podem fer res...mes que triar si volem seguir els consells i deixa'ns entabanar en comptes d'atendre les necessitats reals

He de confessar certa sorpresa, quan a la pertinent finestra publicitària hi apareixien títols de llibres d'un autor que havia consultat feia poc (ja sabeu, Google, Wikipedia, cases de venda virtual...). Ostres quina casualitat, vaig pensar, es deu haver posat de moda.
I així ho vaig deixar córrer.
Fins que avui, prenent el cafetó matiner, mirava les lletres grosses del diari i la vista s'ha deturat en un article de Luis del Val “El Gran Hermano en Intenet” (Ultima Hora del 19/08. Pàg. 4).
Després d'una lectura en diagonal de l'article, m'han entrat els dubtes...
L'oferta dels títols de l'autor consultat era casualitat o una mica de puu per si m'enganxava a l'ham?
Deu ser ver que des de la distància es controlen les entrades als diversos portals?
¿Què a les finestres de publicitat hi apareixen, també i de banda temes generals, productes derivats dels nostres interessos manifestats de forma prèvia?
Si es així, des del moment que et connectes a Internet (cosa que molts fem varies vegades cada dia) es com si anassis gairebé despullat. Una casa comercial de no se on, pot saber els interessos de qualsevol persona “d'aquesta vall ignorada i monòtona”. Idò!
Si les parets són transparents llavors cobra importància:
      Conèixer els límits, fins on poden arribar els altres
      Tenir molts clars els valors que et mouen
      La coherència entre aquests valors i l'acció
Decididament no crec en les casualitats. Ens certa manera ens podem sentir vigilats. Haurem d'aprendre a sortejat el bombardeig publicitari. Tot un repte!

29 de jul. 2011

Transparència


Viure una tanda de colònies, encara que sigui en un rol llunyà i d'acompanyament, segueix essent una tasca intensa, plena.
Però feinejant en el que podríem anomenar manualitats de suport (ara una bombeta o un endoll, ara l'equip de música o les hortalisses...) té de bo que permet la reflexió.
Una de les idees recurrents d'aquest estiu ha estat el tema de la transparència.
Si, si es deixa de banda l'Ajuntament que a més de deixar-nos ubicar la pàgina web en el seu servidor ens te en consideració al convocar grups i associacions, es podria dir ben bé que, a nivell local hem arribat a la transparència.
Talment aquella companya de treball que passats els quaranta-cinc, una temporada va retxar, gairebé, la depressió als adonar-se'n que ningú no la considerava, li feien poc cas i a més no la convidaven per anar a sopar o sortir... “com si m'hagués tornat transparent, inexistent”, em deia.
Idò això mateix pensava en relació al tema de ses Sitges.
Com a boto de mostra dos exemples recents, de persones a qui tenc gran consideració i estima. Primer va ser en Tomàs, el dia de la destapada de les plaques per fer visible la recordança a Mn. Salvador Galmés. En cap moment va fer menció a la tasca divulgativa que, des de ses Sitges i al llarg de molts d'anys s'ha fet de la figura del Capellà Capirró. Ja sigui obsequiant els infants amb alguna de les seves narracions, la seva biografia, fent-hi assenyalades referències o mitjançant el CD de Portal Forà. Possiblement no ho sabia.
Després en Pau Quina. En el darrer Flor de Card va treure una fotografia que li agraeixo doblement, primer perquè no la tenia controlada i també pels comentaris positius que va dedicar al meu activisme. Llàstima que tampoc pensàs en esmentar una de les activitats més costoses i transcendents de totes quantes, en grup, hem fetes: les experiències de ses Sitges.
I si els nostres amics se n'obliden, imagina't.
Certament la possible errada (?) es nostra; ens ha preocupat (i ocupat) ben poc el procés de venda.  

La força de l'exemple


Es un fet constatat i conegut, els nins, i totes les persones, aprenem de l'experiència. Del que provam de fer i del que veim fer als altres i intentam imitar; molt més que escoltar el que ens diuen. Dit d'altra manera, no funciona allò de “fes el que et dic i no facis el que faig”. Ho sabem tots, fonamentalment els que d'una o altra manera dedicam energies al desenvolupament dels altres.
Record que, fa temps vaig escriure (i publicar a Flor de Card) un petit conte titulat “Els ciurons d'en Víctor” referit al tema. En aquell cas en Víctor, un monitor, no se'n sabia avenir que els infants de la seva taula no menjassin ciurons i els altres si que en menjaven. I es va quedar en la pregunta sense contesta fins que la directora li va enflocar “el dia que tu en mengis, els nins també en menjaran!”.
Bé, idò cada any sorgeixen exemples semblants. Poden ser referits al cantar, a l'ús de la música com a eina complementària de motivació, a l'odre en la neteja de les dents o al no ús d'aigua embotellada o de instruments electrònics.
Tot dependrà de les orientacions (inequívoques i clares) i de l'exemple que donin els educadors.
I amb això estava quan vaig pensar amb el que passa a la vila. Les persones som de queixa fàcil, sobre tot quan som en el cafè i volem deixar sentir la nostra veu o en entorn desenfadats. I normalment ens queixam dels que fan (o deixen de fer) els altres.
Potser es podria dir que hi ha certa queixa general de falta d'ordre, de que tothom fa el que li convé...i llavor ver la part justificativa: i si els altres ho fan, perquè no ho de de fer jo. Afecta a tots els aspecte de la vida en comunitat: des de l'ordre a l'hora de donar el condol en els funerals a l'aparcament dels cotxes en el carrer.
Sense entrar en aspectes valoratius (resulta obvi que en el batle aquesta manera de fer li aporta substanciosos vots) es podria dir que hi ha una aplicació laxa de la llei. Si no hi ha denúncies ningú no fa res.
Dins aquest entorn cobra encara més importància la força de l'exemple. Si les persones que ostenten el poder o estan al servei de la comunitat, si fos el cas, aparquen malament, no segueixen l'ordre de la cua, circulen en direcció prohibida, tiren l'aigua al carrer, fan obres de dubtosa legalitat...¿com podrien exigir als altres, als que es limiten per força a votar cada quatre anys, que seguissen la sendera de la llei?.
Sortosament (?), tots plegats, som de memòria curta.  

Pell de gallina


La pell del braç d'en Pep de Son Berga va quedar totalment esborronada per l'emoció i jo vaig haver de desviar la mirada perquè el llagrimer no em delatés.
Tot començà trescant la interessant exposició dels 50 anys de la construcció de l'edifici escolar. Li vaig comentar a na Xisca Grimalt que hi faltaven algunes referències de les aportacions de l'escola a la primera època de Flor de Card. Ella m'assegurà que era així i que si el muntatge de l'exposició no hagués estat tan atropellat hi serien. Ho deia mentre em mostrava, amb orgull i complaença la col·lecció que un altre Pep, el director de FC, ha regalat a l'escola amb una sentida i emocionant dedicatòria. Tocam fibra.
Després de trescar algunes sales es quan en Pep de Son Berga em va presentar una de les mestres que atenien l'exposició. Què no la coneixes, em va dir?. Va venir una quants anys a ses Sitges... I va ser així que, sense adonar-nos varem recordar temps passats.
Na Joana Maria, que és el nom d'aquesta mestra jove i plantosa, ens va comentar les amistats que havia fet a les colònies. I no solament això si no que adesiara encara es veien i que moltes vegades havien cantat les cançons que havien après. Que el pas un tant circumstancial per les colònies havien deixat petjada en molts de sentits que en certa manera havien condicionat el seu futur... De fet fet, aplicava part dels aprenentatges en la seva vida professional actual. Va ser aquí quan en Pep va aixecar el braç i amb un eh! ens va mostrar la pell esborronada.
Se, perquè així ho ha manifestat varies vegades, que el pas d'en Pep per ses Sitges, en el seu llarg rol de monitor va resultar fortament engrescador per a ell. Però desconeixíem el cas de na Joana Maria.
Al manifestar la meva sorpresa i satisfacció vaig intentar deixar palès la transcendència dels mots i la càrrega d'energia i orgull que representa per a nosaltres conèixer l'existència de casos com el de Joana Maria i altres que adesiara sorgeixen i que vaig intentar comentar sense gaire encert.
En Pep, potser per tancar el tema, va assenyalar que coneixia altres casos semblants i que potser no ens feim una idea de la transcendència de la feina feta.
Em va encantar la pell de gallina d'en Pep!. Varen resultar moments emocionants, gratificants... d'aquells que “fan paret”.

15 de juny 2011

Crònica electoral (quasi)

Els pètals, campaniformes i de color blau lilenc, degoten. Cauen suaument sense parar, un ara i un altre adesiara. S terra fan tel i conformen una estora aparentment decadent però plena de vida...

La xicranda que hi ha sobre la vella era, no gaudeix ni de l'espectacularitat ni de la cultura dels elegants cirerers nipons, però... Déu n'hi dó!.

Ara mateix, amb el seu caure, els pétals em suggereixen la mutabilitat i el canvi dels pensaments; em sentia profundament decebut perquè no era capaç de tancar una crònica post electoral i ara me n'adono que la feina ja és feta: potser no te sentit mostrar-ho als altres, però m'ha ajudat a concretar i perfilar la meva manera de pensar.

Després de cada redacció quedava enrocat en el “per a què?”, en la finalitat, en la intenció; mirant sempre cap a fora, quan havia de mirar cap a dins.

Realment si miro cap a fora no té sentit. Tothom ha fet els seu anàlisis i les lectures dels fets viscuts (amb comportaments, des del meu punt de vista, no sempre fruit del que podríem anomenar “maduresa democràtica”).

Els polítics electes ja hauran pensat (o no, en tot cas és la seva responsabilitat) de quina manera poden integrar a la vida local les bases de les demandes populars que es manifesten a totes les capitals de certa importància...

Escriure els pensaments potser no aporta res de nou però ajuda a enfocar

En tot cas com evidencia la xicranda o el filòsof Comte-Sponville (citat per Walter Riso): “En un mon en que tot canvia, la immutabilitat resultaria impossible o mortífera. Un país, un partit o una empresa solament poden conservar-se amb la condició d'una adaptació permanent. Un individu no pot seguir essent ell mateix si no evoluciona, encara que sigui a contrapèl i una miqueta. Viure és créixer o envellir, dues maneres de canviar. En honor a Heracli: tot canvia, tot flueix, l'única cosa que roman és l'esdevenir universal”

Les eleccions, el nomenament de batle ja és passat; i ara què?. Els decebuts, els que es queixaven de com havien anat les coses, els que cridaren... i també els satisfets, els què guanyaren, els que pogueren aguantar les emocions...què voldran fer a partir de la nostra realitat?. El temps dirà!

9 de maig 2011

Intel·ligència i flors d'ullastre

Ara els ullastres de per aquí estan a la plena de la seva floració. Petites i minúscules flors blanques que, en assecar-se i caure llurs pètals conformen una estora ocre de borra.
Una més de les múltiples meravelles que ens ofereix la naturalesa any rere any i que, potser, per habitual, per intranscendent, sol passar desapercebuda.
Les descàrregues neuronals no paren mai i la borra de l'ullastre em trasllada al concepte d'intel·ligència, puix és un dels arbusts més adaptables (amb permís de les figueres i dels pins dels roquissars de la Serra) de tots quants n'hi ha.
Que es menjat per les ovelles o viu en terres pobres?, idò adopta la forma de revell. Què neix en el sí d'un pinar o d'un ullastrar?, idò s'estira cercant el llum com si fos una liana. Què viu en terres bones?, idò agafa la forma d'arbre imponent i espectacular, gairebé com si fos una alzina. Una meravella de capacitat adaptativa.
I a vegades, seguint el tirany darwinià, s'ha definit intel·ligència com a la capacitat d'adaptació a l'entorn. Per això les neurones van de la borra de l'ullastre a la intel·ligència.
Bé avui sabem que els arbres, les plantes, es poden comunicar entre ells i que, àdhuc, en determinats casos poden “pactar” l'increment de determinats productes que, essent part de la planta, poden resultar nocius per als seus enemics; però, de moment -ves a saber el que pot aportar la física quàntica-, no hi ha evidències conegudes de pensament ni d'intel·ligència, malgrat la seva desenvolupada capacitat adaptativa.
Abans de considerar la intel·ligència com a “capacitat d'adaptació”, es va pensar que aquesta era la capacitat de resposta a uns tests escalats que mesuraven el CI (coeficient intel·lectual). I d'aquí sortien els superdotats, els normals, els imbècils, els idiotes... concepte, per cert, encara vigent a l'Escola Normal en els anys seixanta.
I abans del CI encara hi havia més disparitat conceptual que podia anar del “saber lletra”, a saber fer coses que la majoria de la gent no sabia fer, o a tenir rapidesa a l'hora de respondre a una endevinalla... Com sol passar, a més desconeixement científic, correspon més dispersió i més opinions.
En una aportació recent, K.Robinson, assenyala que les persones tenen diferents maneres d'expressar la seva intel·ligència i que cap escala la pot mesurar. Una intel·ligència caracteritzada per se heterogènia (hi ha moltes intel·ligències), dinàmica (pot canviar amb el anys i les circumstàncies) i totalment peculiar (singular per a cada persona)
En sentit estricte l'aportació de Robinson planteja la necessitat d'una nova mirada, a les altres persones i, potser, si mes no, als valors socials i escolars vigents.

7 de maig 2011

Noves maneres?


Encara son fresques les paraules de Don Tapscott, una persona que es guanya la vida pensant i ensenyant, “Això no és una crisi, és un canvi històric”, quan advoca sortir del caduc model industrial per entrar a una nova manera de fer, més plana i humana que afectarà a persones i institucions.
Ho llegeixes i te n'alegres, veiem si encerta!, alhora que t'envaeix un cert esperit de desig, d'esperança...
Però llavors venen els fets, percebuts en diversos i variats camps, i te n'adones que questa nova manera de fer encara està per venir. Segueixen imperant els vell models, potser caducs, però encara ben aferrats.
Vegem si no:
La campanya electoral acaba de començar i, què hi ha de nou?. Es segueixen utilitzant dubtoses escletxes legals i es mantenen els arguments de sempre: anàlisi dels defectes dels altres i les conegudes promeses de difícil compliment (si es que hi ha desig real de complir)
Partits de futbol on, qui perd, s'arramba a qualsevol excusa “externa”, per no afrontar la responsabilitat a fons de les pròpies decisions. Donar la culpa dels teus mals als altres, es una manera de fer l'anguila que es pot fer extensiva a molts d'altres moments, entorns i circumstàncies. De fet resulta una manera, ben arrelada de netejar la consciència de possibles responsabilitats.
Assassinats disfressats d'execució (com el de O. Bin Laden) filmats en directe per a un reduït grup de poderosos espectadors i amb l'alegria o, si més no, el silenci de connivència de la majoria de governs, canals de televisió, premsa... I es que els americans, siguin demòcrates o republicans són, abans de res, americans i la guixa de l'univers.
...
Resta l'esperança. Tanmateix aquesta manera barroera de fer les coses, un dia haurà de canviar; arribarà un dia em que la societat, el conjunt de persones, no acceptarà aquestes maneres de fer. Es una qüestió de temps.

1 de maig 2011

Jeroni Galmés

Sant Llorenç, m'agrada! (i 4)
Vet aquí una informació de la UIB relativa al jove investigador llorencí, un altre motiu d'orgull d'aquesta generosa primavera.

30 d’abr. 2011

Salvador Galmés i Sanxo

Sant Llorenç m'agrada/3

Empès, en aquesta ocasió, per l'OCB i amb el suport de l'Ajuntament i costejat per “la Caixa”, aquests proppassat 25 d'abril, el dia en que es complia el 60è aniversari de la seva mort, es va donar una altra petita passa vers el necessari reconeixement “al més il·lustre dels llorencins”, el Capellà Capirró. 
En un senzill i emotiu acte, es deixaren plantades dues plaques de recordança, una a ses Sitges, les cases on va néixer, i l'altra en la casa que va fer construir i on va viure des que es va retirar fins a la seva mort, el casal que ara ocupa “la Caixa” i una altra família.
Salvador Galmés assoleix tal dimensió, en els diversos vessants intel·lectuals que conreà.  que es fan necessaris actes, com aquest, tendents a mantenir viva la seva presencia i refrescar alguna de les seves múltiple aportacions de forma permanent.
El Sr. Batle, que va obrir l'acte, va comentar l'èxit de l'itinerari, que sobre la figura, manté obert l'Ajuntament per a grups interessats i també va recordar la tasca realitzada per algunes persones  de cara al seu re descobriment i valoració, el Sr. Director de l'oficina de "la Caixa" va incidir sobre la línia d'actuació de l'Obra Social i, finalment, el President local de l'OCB comentà el vessant més progressista del capellà per acabar amb la lectura d'uns paràgrafs de "El garriguer d'Infern"

Des de ses Sitges estant, ens congratulam, entre altres coses, d'haver contribuït, amb el suport de l'Ajuntament i mitjançant la distribució de la biografia, "La flor de corritjola"(imatge) i "Hivernal", a la divulgació de la figura i obra de l'il·lustre llorencí entre bona part dels escolars d'aquesta Illa. 

29 d’abr. 2011

La missa de la coral

Sant Llorenç m'agrada/2
El dia del concert ja queda lluny, però m'agradarà, ara i aquí, assenyalar l'emoció que em (ens) provocà el concert de la coral llorencina, que actuava conjuntament amb una gran orquestra i la coral d'Artà. 
Emoció guardada juntament amb la satisfacció i el reconeixement a la tasca desenvolupada per aquest ampla grups de llorencines i llorencins, molts d'ells sense gaire coneixements previs de solfa ni de cant, que foren capaços d'expandir una inusitada bellesa sonora.
Però, segurament, el nostre gaudir, el gaudir de l'espectador, resta encara molt lluny del gaudir dels participants, dels membres de la coral: sentir-se integrant d'un grup compacte que labora vers un objectiu comú, on hi ha una clara distribució de rols i funcions, sota la direcció d'una persona a qui reconeixes i acceptes els seus coneixements, veure com de l'esforç continuat en surt un profit reconegut pels altres... t'ha de proporcionar, per força, una pujada de satisfacció interior que es situa encara en un pla molt superior a l'orgull de veure el que familiars, amics i coneguts són capaços de fer.
Per uns moments, tots, a més de llorencins, varem ser membres de la coral llorencina!

"Soportando el paraiso"


Sant Llorenç m'agrada! (1 de 4)
Si. he manllevat la frase a l'OCB. Potser resultaria més rodó si digués, el treball de les persones llorencines m'agrada, però ja va bé el que hi ha. Es cas de que algú es pogués queixar de la pispa o d'una manca de creativitat, en la disputa argumentaria l'esdeveniment de dues circumstàncies atenuants, la primera es que compateixo la idea de que, els mallorquins en general i els llorencins en particular patim una mica de baixa autoestima que després pot prendre mil formes (timidesa, enveja closa, desconsideració...) i la segona es que, aquesta primavera han esclatat tantes coses que semblam...natura verge!

El  llibre: “Soportando el paraiso” és un llibre d'entrevistes de Marga Melià que pretén retratar la visió que aquests tenen de Mallorca i la vida. Sembla, pel que m'ha comentat en Rafel, que la idea de l'autora era editar-lo en català, però aquí també pesen les raons mercantils.
Bé, la qüestió es que dels vint artistes entrevistats, tres són nostres!, persones nascudes a Sant Llorenç i ciutadans del món. No en podem estar ben orgullosos?
En Tomeu Caldentey, cuiner d'es Molí d'en Bou
En Rafel Duran, director escènic
i en Joan Morey, artista audiovisual
Comparteixen pàgines amb altres artistes tan coneguts com en Miquel Barceló, na Maria del Mar Bonet, n'Antoni Cartany o en Biel Mesquida entre molts d'altres. “La crème de la crème!”
Si senyor! Ara anam! Això és bo!
Es un llibre que haurem de comprar...pels interessats aquí teniu un trailer

27 de març 2011

Una de llengua: Esgrellat!


Volia trobar el mot referit a grell (cadascuna de les parts separades per membranes, de què consta la part comestible de certes fruites i hortalisses, com la taronja, la nou, la ceba...) per assenyalar que el nostre és un poble separat en molts de sentits. I després de trescar el diccionari (graellat, gruillat...) he trobat el participi del verb esgrellar (dividir en grells) que s'hi escau.
M'agrada el mot, que no te res a veure amb la graella on, segons tradició, torraren el nostre sant patró. D'altra banda, trescar el diccionari, com acostumava a fer el recordat Mn. Joan Rosselló, sempre resulta una activitat que raja, calma curiositats alhora que en destapa d'altres. Però anem a la qüestió dels grells...
No solament som cinc nuclis separats físicament i emocional on cada un viu com si els altres no existissen; si no que, a més, en cada nucli hi ha entitats i associacions totalment desconnectades que res tenen a veure una amb l'altra; si no que, a més, els qui estan en grups d'una mateixa línia d'actuació, acostumen a donar-se l'esquena com els fesols, si no que, a més, encara que un determinat grup pugui tenir l'aparença de compacte, no sempre la realitat del que és justifica el que sembla...
Basta ullar qualsevol dels actes que tenen la consideració de públics
Potser hem arribat al cim de la desconsideració, menyspreu, ignorància...de les accions alienes. Segurament és normal, tots som fruit d'un temps i unes circumstàncies que empenyen a l'individualisme autosuficient disfressat de mil formes.
El Diari Digital que és a punt de néixer, pot ser un punt d'inflexió, una nova manera d'enforcar el viure en comunitat. Es moment de canvi!  

21 de març 2011

Una qualitat positiva que et reconeixes

Rient rient i sense una planificació prèvia, a les trescades dels Trescadors, s'ha iniciat una mena d'alfabetització emocional.
Es va començar per contestar a la pregunta “i ara com et sents?” després d'una excursió llarga i pesada, es va continuar amb el “que t'ha suggerit?” una imatge determinada i ahir...
Ahir no havíem encetat cap tema fins que, ja en el bus de tornada, na Renata, la positiva, decidida i valenta polonesa que parlant habitualment en castellà mostra acceptació, respecta i entén la llengua catalana fins al punt d'atrevir-se a fer la lectura del poema “El grog Blau” de Costa i Llobera, llançà la pregunta: “I avui que no feim enquesta?”
Va resultar un estímul sobre l'existent que provocà una intervenció en aquest continu sargit vital; farem l'enquesta, però... de què?. Hmm,hmm... ja està!, confiant amb el paper i el bolígraf de n'Encarna, ¿Quina qualitat positiva et reconeixes?
De davant a darrera i, en general, de dreta a esquerra (hi ha tal imprecisió que descarta tant la possibilitat identificativa com el possible valor científic), varen anar sorgint els següents mots:
força física, procés de recuperació de paciència, fortalesa, simpatia, decisió, bon fons, positivisme, constància, positivisme, caparrudesa positiva, trull de la gent, encollonador, fusió amb la naturalesa, caparrudesa, optimisme, sinceritat, positivisme, satisfacció, habilitat per dormir en qu

alsevol indret, activisme, nervi/acció, aprenentatge ràpid, activisme i activisme.
Mes enllà dels mots, tant la intuïció com la lectura superficial d'entorns relacionals, derivada dels dubtes, els cares i els mots... em diuen:
  • Les persones trescadores responen, sense problemes, a les propostes que es van fent
  • El punt anterior evidencia confiança i bon ambient
  • Els dubtes i les imprecisions determinen la falta de costum en l'automirada
  • Estem mes acostumats a detectar abans els defectes que no les virtuts
  • La falta de continuïtat impedirà conèixer el sentir que provocà la pregunta
Com diuen els excursionistes, per avançar s'ha de fer una passa rere l'altra!.
Imatge: degotís calcari sobre la roca que per posició i impacte de llum sembla una serpota, el condicionament dels nostres patrons mentals

27 de febr. 2011

Una de llengua: oronar

Oró

 Érem a Tènger, havíem pujat passejant en grup i na Margarida i en Tomeu ens mostraren la casa i l'entorn. Al final ens obsequiaren amb llepolies i coques que prèviament havien preparat. En la conversa informal sorgí el tema de les vivències de tota la família dels “Petits” en el reduït espai de Son Riscle i d'aquí es passà als modes i maneres de viure de la Mallorca preturística i a les anècdotes de l'amo en Jaume “Pistola”, aquell que sabia donar el que no tenia (coratge) i el que va tenir enginy per fer menjador un ca de barra prima que tenien a Calicant, “el va uronar dins es forn” I va ésser aquí quan en Pere Mesquida va assenyalar: “...si el va uronar devia ser dins un uró”. Veient la cara que fèiem va continuar dient, “si un uró un recipient que empleaven per posar-hi el gra...”, “jo havia sentit a dir que era dins el forn” li varen contestar. I aquí va acabar la conversa no sense el compromís de mirar-ho en el diccionari...
I efectivament, en Pere anava carregat de raó. El diccionari, entre altres coses, assenyala:
Detall de palla i trenat
2. ORÓ m.:Espècie de cabàs gran, generalment més alt que ample, de forma cilíndrica o un poc panxuda, que serveix per a tenir-hi grans, llegums, figues seques, etc. (Tortosa, País Valencià, Balears). Els orons tortosins i valencians són de teixit de palma o d'espart; els baleàrics són de palla d'ordi, de joncs o de fonoll.
Loc. "Estar gras com un oró": estar molt gras (Alaró) / Refr.«Any d'aubons, any d'orons»: significa que en l'any en què abunden els aubons, hi haurà bona anyada de grans (Mall.) /  Fon.: oɾó (Tortosa, País Valencià); uɾó (Mall., Men., Eiv.).

Atenent l'espai on es movia l'amo en Pistola, es probable que l'oronàs en sentit figurat, es a dir que el tengués tancat cert temps dins el forn.

La conversa informal de Tènger ens pot portar a vàries consideracions:
a.- Les persones aprenem reflexionant i fent amb altres
b.- Quan hom te una certesa i s'enfronta al desconeixement generalitzat del grup pot entrar en dubtes.

Nota: Davant la disparitat de criteris en quan a la denominació escrita: Tenja (Coromines, Mapa de Mallorca de la GEM i Rodríguez/Grimalt), Tenger (Segura), s'ha optat per Tènger, tal com a pareix a la GEM, a Ramon Rosselló i en el llistat del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB.

24 de febr. 2011

Percepcions i emocions

Cada excursió amb els Trescadors aporta coses relativament noves i espectaculars; aquests mes varem anar a sa Galera i baixant pel Torrent des Salt arribarem a Deia, deixarem, però, que la persona a qui li ha tocat fer la crònica ho conti a la seva manera.
El motiu del present petit comentari es focalitza vers la feina dels animals carronyers i les seves conseqüències; de fet, mentre dinàvem, des d'una distància potser excessiva, varem poder contemplar com una bon esbart de corbs i alguns voltors, d'aquests marronosos, es disputaven les restes d'una ovella morta que hi havia en el coster de l'altra muntanya.
Bé la qüestió es que poc abans d'arribar al primer cim, quan ja havia acabat de ploure, i en un moment en que el caminoi convidava a passar afilerats, els qui fèiem de granera ens entretinguérem contemplant les presumptes restes d'un boc que quedaven sobre unes branques, ben arran del camí.
La consideració de boc sorgeix de les banyes i del color obscur de les restes de pell.
Imatge de Maria Mesquida
En Felip comentà el missatge que, de la imatge plàstica, en treia i, mentre na Maria ho fotografiava, en parlarem una mica; la conversa sempre es font d'idees, que es poden arxivar en el cervell o poden, com en aquest cas, incitar a l'acció. La imatge va destapar una curiositat: que en deuen pensar els nostres companys de trescada?.
Res, que per treure'ns el gat del sac, mentre asseguts sobre una explanada que semblava una era, descansàvem i dinàvem alhora varem fer a tots i de manera individualitzada la mateixa pregunta: i a tu que t'ha suggerit la imatge plàstica i “zoobotànica” dels ossos sobre la branca?
La qüestió es que la meitat de les persones del grup, ni l'havia vist!
De l'altra meitat que si l'havia vist, es van donar respostes diverses; i dins la diversitat es donà certa predominança de “m'ha recordat...”(altres casos semblants) i “fàstic”.
L'anècdota, el joc intranscendent, pot portar a la reflexió. Malgrat anem plegats d'excursió i tresquem el mateix itinerari, cada un ho viu a la seva manera; en funció dels interessos, de la curolla del moment, de la seva experiència, de les seves inquietuds i pors...
Potser acceptar i respectar aquesta coneguda i òbvia individualitat, és un primer pas per conquerir la convivència i afavorir la integració en la mòrula del grup.
Quatre ossos i una mica de pell seca, també poden donar que pensar. O no?

5 de febr. 2011

Absolescència programada

L'altre dia -de pagès- un reportatge de la televisió explicava tot l'embull referit al que s'anomena absolescència programada. Les eines han de tenir data de caducitat; una data de caducitat forçada i avançada que el mercat imposa als productes de consum més habituals: bombetes, electrodomèstics, petita maquinària.... En alguns casos s'aplica per la via directe, del tipus “aquesta rentadora no pot durar més de cinc anys!” a manera d'ordre de l'empresari al tècnic. En altres casos mitjançant la introducció de modes: ara toca cotxes esportius, ara de quatre portes, després els quatre per quatre, ara faldes curtes o calçons amples... Tot controlat per l'amo del calaix; i paga Manolo que per això fas feina!

Va resultar interessant el reportatge, entre altres coses perquè confirma el que ja sabíem, l'estructura està muntada perquè comprem, usem i tirem de forma continuada; i nosaltres en general obeïm sense qüestionar res de res. Fins i tot ens han fet creure que això ha de ser així perquè la roda "del benestar" no s'aturi, la roda del consum necessita continuar proporcionant gran quantitat de guanys a poques i comptades persones. Hi diem nosaltres els que consumim i pagam!

Ho sabíem i encara ens ho refresquen i ens mostren el descaro i la planificació de la tal absolescència. Una “tècnica” que produeix tones i tones de ferramalla i altres materials inservibles, alguns d'ells perillosos que, com no podia ser d'altra manera, acaben en el femer d'un país perdut de l'Àfrica o de Amèrica del Sud.

Una mica empegueït agafes i fulleges aquell vell manual que, entre altres cosse et convida a fer ús de les tres “r” (reduir, reutilitzar i reciclar) i vas llegint cada una d'aquelles “50 coses senzilles que TU pots fer per salvar la TERRA”, una joia, però...

¿Realment quins dels meus hàbits puc i vull millorar per ser més respectuós amb l'entorn i no fer el joc als que, sempre, fins ara, se'n surten amb la seva?

Vaig repassant i, de moment, tenc un enfilall d'intencions; ara es tracta de convertir-les ens accions i, a ser possible en hàbits de conducta. Apa!

20 de gen. 2011

Llengua del sentir

Sort que tot l'esforç que implica és allargar la mà i prémer un botó. Et desconnectes del mitjà i restes tranquil. Be, tranquil no és el mot; restes absent perquè ells continuen dient bajanades en relació a la meva llengua.

Si hi penses una mica tampoc no restes absent, una bavarada de ràbia puja de les entranyes del cervell al pensament conscient: i a més de dir bajanades cobren d'uns doblers que jo he pagat via impostos!.

Part de la meva aportació, per petita que sigui, va destinada a pagar un organisme públic que amb la inequívoca protecció dels partits majoritaris es dedica a insultar, a la vegada les tres llengües legals i minoritàries d'aquest Estat que anomenam Espanya. Una vergonya!.

I tot des del desconeixement, com si una llengua solament fos un vehicle de comunicació perquè dues persones s'entenguin.

Es la reacció de l'Espanya més cavernícola davant un fet que, des que va morir Franco hauria de ser normal i habitual: que tots els representants del poble poguessin parlar la llengua dels seus representats. En mancaria d'altra!

Totes les excuses: costos, eficiència...son excuses per deixar palès que es manté la vella imposició històrica. No ho entenen perquè no ho volen entendre. No hi ha res a fer. No és una qüestió d'ideologia, es una qüestió de respecte i acceptació de la diversitat. M'entristeix.

No em sorprèn gens ni mica l'increment dels vents de l'independentisme que comencen a bufar per Catalunya.

Aquí no, aquí tot ens va bé. Hi estem tan acostumats al no res....


10 de gen. 2011

Visions de l'atur

“No creguis el que veus...i veuràs!”, diu A. Cohen.
Les xifres de l'atur a la comarca de Llevant no pinten malament, si es comparen les dades de desembre de 2009 i de 2010. Així, segons fonts de la premsa:
Artà passa de 558 a 586
Capdepera de 1.098 passa a 975
Sant Llorenç des Cardassar de 462 a 443
Son Servera de 1.314 passa a 1.208

Aparentment tots milloren les xifres, però...
Es donen possibilitats de pensaments diversos, des de “anam bé, això millora” fins a “son xifres
de gent apuntada a l'atur, però molts d'ells fan feina”, amb la part de raó i transcendència que se li vulgui donar.
També és ver que si es considera, per dir una cosa, una cinquena part de les quantitats, i a cada unitat se li assigna una persona amb noms i llinatges, que potser sustenta una família, llavor la qüestió ja resulta més transcendent.
Les xifres diuen mentides. “Avui ningú no troba res” o “Aquí hi comença a haver molta gent sense feina”, és el comentari més habitual que, ara, sorgeix des d'entorns assistencials.
Les xifres oficials van per un vent i les evidències per un altre.
Tots tenim intuïcions per saber el que podem i volem fer.

8 de gen. 2011

La mampara

Dia de Reis. La vista llenega sobre les lletres grosses d'alguns diaris de Ciutat escrits en llengua castellana. A proposta d'una central sindical d'àmbit estatal, es demana una mampara que separi els treballadors del clients en la recepció del nou i polèmic hospital de Son Espases. Crec entendre que els treballadors tenen por, de possibles agents contaminants i d'agressions físiques.
La vista continua trescant altres titulars...Mentre el glopet de cafè envaeix les papil·les de la llengua, l'atenció del cervell recula i es ressitua a la noticia o comentari de l'hospital.
Es una nova aparició del vell dilema: qui serveix i que ha de ser servit?.
La qüestió també es pot plantejar des de la perspectiva de la finalitat, del “per a què”; ¿per quin motiu es va dissenyar una recepció sense mampares?
Com a possible usuari, i esper que no sigui per ara, el que m'agradaria trobar en arribar malalt a l'hospital, és una persona atenta i propera que m'orientàs i m'ajudàs en el meu dolor i en les meves incerteses.
No sé si és possible que els treballadors d'un hospital puguin viure en la total asèpsia, el que resulta obvi és que les mampares separen.