Llengua del sentir

Sort que tot l'esforç que implica és allargar la mà i prémer un botó. Et desconnectes del mitjà i restes tranquil. Be, tranquil no és el mot; restes absent perquè ells continuen dient bajanades en relació a la meva llengua.

Si hi penses una mica tampoc no restes absent, una bavarada de ràbia puja de les entranyes del cervell al pensament conscient: i a més de dir bajanades cobren d'uns doblers que jo he pagat via impostos!.

Part de la meva aportació, per petita que sigui, va destinada a pagar un organisme públic que amb la inequívoca protecció dels partits majoritaris es dedica a insultar, a la vegada les tres llengües legals i minoritàries d'aquest Estat que anomenam Espanya. Una vergonya!.

I tot des del desconeixement, com si una llengua solament fos un vehicle de comunicació perquè dues persones s'entenguin.

Es la reacció de l'Espanya més cavernícola davant un fet que, des que va morir Franco hauria de ser normal i habitual: que tots els representants del poble poguessin parlar la llengua dels seus representats. En mancaria d'altra!

Totes les excuses: costos, eficiència...son excuses per deixar palès que es manté la vella imposició històrica. No ho entenen perquè no ho volen entendre. No hi ha res a fer. No és una qüestió d'ideologia, es una qüestió de respecte i acceptació de la diversitat. M'entristeix.

No em sorprèn gens ni mica l'increment dels vents de l'independentisme que comencen a bufar per Catalunya.

Aquí no, aquí tot ens va bé. Hi estem tan acostumats al no res....

Visions de l'atur

“No creguis el que veus...i veuràs!”, diu A. Cohen.
Les xifres de l'atur a la comarca de Llevant no pinten malament, si es comparen les dades de desembre de 2009 i de 2010. Així, segons fonts de la premsa:
Artà passa de 558 a 586
Capdepera de 1.098 passa a 975
Sant Llorenç des Cardassar de 462 a 443
Son Servera de 1.314 passa a 1.208

Aparentment tots milloren les xifres, però...
Es donen possibilitats de pensaments diversos, des de “anam bé, això millora” fins a “son xifres

de gent apuntada a l'atur, però molts d'ells fan feina”, amb la part de raó i transcendència que se li vulgui donar.

També és ver que si es considera, per dir una cosa, una cinquena part de les quantitats, i a cada unitat se li assigna una persona amb noms i llinatges, que potser sustenta una família, llavor la qüestió ja resulta més transcendent.

Les xifres diuen mentides. “Avui ningú no troba res” o “Aquí hi comença a haver molta gent sense feina”, és el comentari més habitual que, ara, sorgeix des d'entorns assistencials.

Les xifres oficials van per un vent i les evidències per un altre.

Tots tenim intuïcions per saber el que podem i volem fer.

La mampara

Dia de Reis. La vista llenega sobre les lletres grosses d'alguns diaris de Ciutat escrits en llengua castellana. A proposta d'una central sindical d'àmbit estatal, es demana una mampara que separi els treballadors del clients en la recepció del nou i polèmic hospital de Son Espases. Crec entendre que els treballadors tenen por, de possibles agents contaminants i d'agressions físiques.

La vista continua trescant altres titulars...Mentre el glopet de cafè envaeix les papil·les de la llengua, l'atenció del cervell recula i es ressitua a la noticia o comentari de l'hospital.

Es una nova aparició del vell dilema: qui serveix i que ha de ser servit?.

La qüestió també es pot plantejar des de la perspectiva de la finalitat, del “per a què”; ¿per quin motiu es va dissenyar una recepció sense mampares?

Com a possible usuari, i esper que no sigui per ara, el que m'agradaria trobar en arribar malalt a l'hospital, és una persona atenta i propera que m'orientàs i m'ajudàs en el meu dolor i en les meves incerteses.

No sé si és possible que els treballadors d'un hospital puguin viure en la total asèpsia, el que resulta obvi és que les mampares separen.