Una de llengua....amb estopa!

Estava llegint que es necessita moltadisciplina per saber refer les passes donades, aprendre les lliçonsdoloroses, preparar-se altra vegada i explorar noves possibilitats...i de seguida m'ha vengut al cap la imatge dels cartells. Tot emmarcat en eltema de la llengua.

Lluitarem fins on podrem i sensefallir. Òbviament aconseguirem, entre tots, un estatus definitiu ipredominant per a la nostra llengua. En mancaria d'altra!. La llenguaés el mes sagrat que te un territori i és el que defineix un país.

S'ha d'aconseguir que un atac a la llengua pròpia, en el nostre casla llengua catalana, pugui ser penat per la llei. Com ho és latransgressió d'un senyal de trànsit o robar el primer cotxe queveus aparcat. No sé si serà en aquesta legislatura o en la següent,però s'aconseguira!.

D'ençà que l'actual Govern ataca lallengua per tots els costats, segurament per desviar l'atenciód'altres temes, m'he demanat varies vegades: com s'ha pogut arribar ala situació actual?.

I segurament tots en tenim una mica deculpa, tant les persones (des d'aquells que giram amb massa facilitatla llengua -me n'acuso- com aquells altres que adopten posturesradicals ens moments inadequats), com les entitats (des de les quedefensen la llengua sense qüestionar-se la seva postura o fer-nelectures crítiques, fins a les que es passen, desatenent l'Estatut,el tema de la llengua pel forro; i en aquest indret n'hi trobaríemtant de públiques com de privades) i les institucions públiques.

Ara tothom fa escainadissa, però escom amb el tema tren, s'ha pogut arribar on som per decisió d'unspolítics desinformats o amb la decisió d'aplicar radicalment el“tot val” per arribar on volen arribar; però també perquè hantrobat, no sols una terra adobada, si no una feina anteriorinacabada.

Podem anar pel camí més fàcil,repartint culpes a dreta i esquerra, però sempre als altres...opodem explorar noves possibilitat perquè mai més el tema de lallengua sigui un tema de discussió o decisió política. Què ensaben de llengua els polítics?. Els qui governen, i això que n'hiha que son universitaris i educadors, han demostrat saber-ne ben pocacosa.

Ah!, la imatge dels cartellsassenyalada al principi és la que es presenta. Passant per davantles seus sindicals de l'Hospital de Manacor, just vora la capella,vaig poder comprovar que cap dels escrits sindicals era redactat otenia traducció a la llengua catalana. Hi havia despatxos de CCOO,UGT, un sindicat balear d'infermeres i un altre. ¿Si els sindicatsassenyalats, a l'hora d'escriure i anunciar, no són sensibles altema de la llengua, com poden incentivar la sensibilitat dels seusafiliats?.

Segurament no es tracta tant de fer retrets a ningú com de començar a sargir amb agulla ben enfilada. Si passàvem la granera pels racons segurament sortiria molta borra imprevista!.
Es tracta de mirar envant, retrets ni tan sol a un mateix; com sempre i en qualsevol circumstància de coses a millorar es tracta de redreçar el timó. No més tenim una clau: ¿que vull fer, jo, per defensar la nostra llengua?

Pètals

Aquests dies, per la xarxa, circula una bella frase atribuida a Unamuno: “El fascismo se cura leyendo y el racismo se cura viajando”, frase contundent que ha coincidit amb la florida, enguany un tant tardana, dels ametlers.

Ara els camps de Mallorca, si mes no els de la nostra contrada, son tot un poema. Ha resultat una florida escalonada, segons la zona i varietat. El temps fred, assenyalen els pagesos, ha retardat la florida, però ja és aquí.

Mentre uns encara no han acabat de florir, altres ja deixen caure els seus pètals alhora que els borrons donen pas a les diminutes fulles d'un verd tendral.

Tot un espectacle, efímer, de color i sensibilitat. Un espectacle pletòric que, alguns dels que vivim o tenim sentiment de ruralia, tenim ocasió de gaudir. Amb tot i amb això, haurem de reconèixer que si hi passam el drap de l'estadística, és un espectacle que passa ben desapercebut per la majoria de la població d'aquesta Illa.

Els valors, les preocupacions, els interessos, la sensibilitat... és una altra!.

De la mà de na Mariko i el seu entranyables entorn familiar, fa anys, vàrem tenir l'extraordinària sort de poder viure la festa del hanami, l'observació de les flors del sakura, el cirerer ornamental del Japó. Els pétals de les seves flors resulten una mica més grossos i nombrosos que les del nostre ametler i, si fa no fa, floreixen a la mateixa època.

Allà, a l'altra banda del món, la floració dels cirerers, l'efímera bellesa és motiu de notícia i font d'eixides i excursions. Les persones embadaleixen contemplant la caiguda dels pètals rosacis que resulten motiu de reflexió sobre la temporalitat i fragilitat de la vida: ara hi és, ara cau i es perd.

D'altra banda tenen un altre valor, el simbòlic, al ser referència dels kamikaces que morien impregnats de fidelitat a les seves creences induïdes.

Un altre entorn físic, una altra llengua i grafisme, unes altres costums i religions (es dona el xintoisme i budisme alhora i segons les circumstàncies).

Tots som fruit d'una determinada terra. A vegades, aquí, ens n'oblidam. Prometem fidelitat a terres veïnes o ens deixam vèncer per la imposició de la força de l'engany i la confusió malèvolament induïdes.