Com si fos anys enrera...

Si no fos que implicaria que no hem après res, assenyalaria aquella vella dita que acostuma a dir la gent que, apagades totes les il·lusions, espera el no res. “No hi ha temps que no torn!”, diuen assenyalant que la vida no són més que onatges concèntrics de coses que van i venen. Té altres variants com el conegut “El que ha passat una vegada pot, tornar a passar” i coses semblants.

Ahir 29 d'abril va ser dia festós sa Ràpita. Sense gaire publicitat i amb la callada enunciativa dels diaris -què passa aquí?- s'hi va concentrar tota una munió de gent: 5000, 8000, 12000... tant se val!. El que és cert i segur és superaren moltes, moltíssimes vegades la suma de tots els afiliats a les entitats organitzadores.

Va resultar semblant a la diada per la Llengua... de totes bandes surten persones que, amb la cara ben alta i amb to festiu, deixen les seves ocupacions, les seves afeccions i les seves preocupacions -que avui no són poques- per deixar anar un missatge clar i contundent: basta!, ja n'hi ha prou!.

Una majoria absoluta no representa una carta signada en blanc. La lletra d'un programa electoral -que d'altra banda es bota quan convé- no és una llei que no es pugui modificar. Hi ha decisions que, malgrat el mes absolut respecte a la democràcia, no es poden deixar en mans del desconeixement del primer polític que passa per un càrrec... i l'actitud dels municipals de Campos una ninada, i les paraules del batle de Campos un insult a la opinió dels turistes que ens visiten.

No sé si és inconsciència o “favor als amics”, però tampoc no entenc gens ni mica la inhibició de la Conselleria de Turisme -d'altra banda amb un Conseller tan feiner en temes de llengua i de persecució als companys de partit que no pensen com ell- que ha de conèixer perfectament les mancances turístiques de la Comunitat en quan a necessitats de revitalització, esponjaments i qualitat ambiental. I posats a no entendre, tampoc es bona d'entendre, descomptant la golafreria del benefici immediat, la proposta de la companyia Blau Hotels, ni el “deixar fer” de les associacions hoteleres. ¿Tants d'anys de desastres i encara no n'hem après?, ¿o es que tan sols es consideren parcialment les enquestes de qualitat que tots els hotelers fan als seus clients?, ¿o potser varen deixar de posar preguntes relatives a l'entorn?.

A la gruixuda cadena humana s'hi podien destriar moltes diversitats: de fesomies, d'aparences, de vestits, de professions, de maneres de viure, d'edats, de llengües,  de localitats d'origen... congregades rere un únic missatge “Qui estima Mallorca no la destrueix”.

Amb alguns comentàrem que es com tornar a viure una segona joventut que creiem superada -”crec que solament em falta córrer davant es grisos per tancar es cercle” em va comentar un d'ells-; es varen poder veure camisetes que recordaven la famosa excavadora de Jaume Ramis dels anys setanta;  gent que sortí al carrer, en aquest cas la platja, per defensar els senyals d'identitat d'aquesta Illa; i l'emoció et fa posar la pell de gallina quan escoltes proclames de fidelitat a la Terra (així amb majúscules com ho feia Blai Bonet) que estimes i et conforma i sustenta.

Ens poden fer empobrir una mica més cada dia, de fet ja fa temps que “això roda malament, mallorquins” -que diria Guillem d'Efak-; però quan arribin a trastocar la dignitat, amb respecte i educació, sabrem posar el peu ben fiter