José Antonio Marina,
filòsof i pedagog, planteja un camí per millorar l'educació. Ho
recorda en una entrevista publicada fa poc per Diario de Mallorca
L'ànima de la
“universidad de padres” i autor, entre moltes d'altres obres, de
“La inteligencia fracasada”, assenyala de forma contundent:
millorar l'educació no és una utopia, i sabem com fer-ho. Basta
proposar-s'ho i canviar la gestió.
Segons assenyala es
necessitaria un pressupost del 4,5% del PIB (ara estem en el 4,2%) i
de tres a cinc anys de feina.
Atès que no creu en un
pacte polític sobre l'educació, proposa un “pacte social
educatiu” per, així i a la llarga, poder pressionar els polítics.
Òbviament no creu en la Nova Llei, -Wert viu en un país irreal,
diu- puix les avaluacions que aquesta proposa no serveixen per
aprendre si no per treure nota, i això, segregarà encara més els
alumnes.
També diu que per
millorar el sistema educatiu el més important és: atendre els
equips directius dels centres escolars, atendre molt la formació del
professorat i fomentar la comunicació entre famílies i centres
Però de la sucosa
entrevista m'interessa destacar un aspecte de cada dia més evident:
la importància i transcendència de l'entorn social en tot procés
de desenvolupament.
Ell parteix del concepte
zulú “Per educar a un infant fa falta una tribu sencera”,
afegint-hi però l'acabatall “una bona tribu!”.
Es a dir tots estem
inferint sobre els altres i sobre la seva formació. Marina ho
concreta assenyalant que alguns en tenen consciència i un rol clar,
referint-se a pares i mestres. Però n'hi ha d'altres: periodistes,
polítics, esportistes, policies...que potser no ho tenen tan clar.
Però no per això deixen d'incidir-hi
Es tracta, en definitiva
de reprendre la força de la comunitat, aquell fil, ara oblidat, del “poble educador” o, en castellà, "ciudad educativa".
Les petites comunitats
com la nostra, Sant Llorenç, Son Carrió, Sa Coma, en conjunt i per
separat, gaudeixen d'una situació privilegiada, tant pel que fa a la
grandària -encara tots ens podem conèixer més o manco- com pel fet
que bona part dels nostres dirigents són i es senten educadors, ja
sigui de professió o per raons de maternitat o paternitat.
No es tracta ni de ser
herois ni de fer res extraordinari. Basta reflexionar-hi i iniciar
petites accions, les que són al nostre abast.
Per això i abans de res
parlar-ne. Ajuntament, mestres, pares, associacions...asseure's una
vetlada, o dues o mes i dissenyar estratègies diferencials i
conjuntes d'acció.
No sé si la iniciativa
ha de sortir del Batle o dels Directors de les escoles del
municipi...però el que resulta cert és i segur es que si no es fa
res es mantindrà o creixerà encara més la llunyania dels pares i,
de rebot, l'apatia social vers l'escola.
Com diu també Marina,
per canviar les dinàmiques socials fa falta paciència (temps) i
tornar a explicar les coses.
No cal dir que també hi
ha l'alternativa de no fer res i colgar-nos amb la queixa de cada dia
(tots, si miram, en podem tenir un covo ple de queixes que no
serveixen per res)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada