A l'assaig

Deu ser cert que el pensament va on vol anar. Diuen que no sempre -quasi mai- comanda la part conscient; fins i tot les persones més “cerebrals” es guien per intuïcions no contrastades. També, a vegades una experiència llargament amagada, d'aquelles que ni recordaves, de sobte, i no saps per quines cinc-centes, compareix en un moment determinat, es fa present i et condiciona.

Tal és el cas del que podríem anomenar “l'experiència cubana”.

Ara érem a un dels habituals assajos que la Coral llorencina fa els dilluns a l'Escola de música.
Tal vegada es bo fer un incís: alguns membres de la coral són bons músics, vull dir que saben solfa i dominen algun instrument, però la gran majoria són persones a qui, simplement, els agrada cantar i/o que en un moment determinat es varen sentir convidades per participar-hi.

En aquest entorn tan a professional, el mes febles, normalment, procuren arrambar-se a una altra persona que, segons el parer de cada un, en sap més. A vegades aquesta percepció d'avantatjat vocal ve derivada del coneixements musicals contrastats, però també pot derivar de la seguretat o de la confiança que aquest altre (o altra) transmet al feble o desconcertat.

S'iniciaven els assajos de noves cançons. Noves perquè, a més de no ser gaire sentides o populars també portaven alguna dificultat afegida, llengua, veus, ritme... Vaja! que d'alguna manera representaven un repte, és a dir una meta d'alcans possible però difícil. En definitiva ben interessant i una mica incòmode

Aprendre a cantar una cançó no resulta gaire diferent d'aprendre qualsevol altra cosa. Es tracta d'escoltar l'instrument i/o la veu d'un que en sap, després anar provant i repetint i repetint fins que s'aconsegueix el domini de la peça. També val a dir que cantar a la coral no sempre implicar arribar al domini de la peça. Els ritmes d'aprenentatge, com no podria ser d'altra manera, sempre són personals i, a vegades, s'esdevé que el dia del concert, suposo, alguns ja han arribat a dominar totalment la cançó, altres s'atreveixen a cantar-la si es senten acompanyats i d'altres canten fluixet, o no canten alguna de les part que encara desconeixen.

L'assaig, deia, em va portar al record d'un debat d'estudiants de pedagogia -i ja ha plogut molt de llavors ençà- sobre “l'experiència cubana”. Contaven que allà, a diferència d'aquí (i no sé si l'allà i l'aquí son certs en sentit estricte) en que normalment els infants es solien agrupar per coneixements, sobre tot en alguns col·legis privats, allà deien, procuraven ajuntar el mes avantatjats amb el ho eren manco, fent una mena de parelles desiguals, en quan a ritmes d'aprenentatge. D'aquesta manera s'aconseguia que els que tenien dificultats les superassin amb certa facilitat. L'avantatge era aconseguir parelles relativament homogènies amb el cost de frenar parcialment l'evolució dels més espavilats.

Aleshores, i segons l'imaginari -cap dels presents havia estat a Cuba- d'aquell grup d'estudiants , des d'una perspectiva sociològica, es considerava l'experiència cubana com un esforç per disminuir les desigualtats i diferències personals derivades de l'entorn de cada infant, amb la finalitat que hi guanyés el conjunt.

Segurament se'm va fer present l'anècdota del llunyà debat per la transferència que feren les neurones en un moment determinat en que era conscient que les meves inseguretats frenaven l'evolució dels cantaires que tenia a la vora. Per uns moments em vaig sentir actor d'una experiència cubana local. Després, el pensament, trescà per altres carreranys...