Encarxofats en el sofà que justament
hi ha davant la xemeneia que crema estelles d'ametler i la televisió
que ens adormissen mentre la digestió fa la seva feina, vivim el
viure con si la vida passàs pel carrer sense afectar-nos. Han
passat poques hores i gairebé ja són a l'oblit els propòsits
habitualment inútils de Cap d'Any, si és que n'hi va haver!. Fa
part del joc, la festa ens distreu, la pèrdua del poder adquisitiu i
de les condicions socials ens estrenyen però ,encara, no ofeguen, i
la peresa enterboleix el pensar.
Solament el compromís amb un mateix et
convida a bescanviar el sofà pel teclat.
Per què, i tanmateix... els dubtes
rosseguen
Però hi ha el compromís, -som el que
fem!- i comença l'intent de confegir mots, però el “fluir” no
acaba d'arribar...compondre i rectificar, rellegir i desfer..
Tothom ho diu, ha resultat un 2013 de
campionat; l'onatge d'esdeveniments que ens ha mostrat la premsa dia
rere dia és gros. Molt gros!. Alguns assenyalen que potser una
tàctica psicològica, ens acostumam tant a llegir disbarats i
assumir retallades i parts i quarts que els arribam a considerar
“normal”, “inevitable” i “acceptable”.
Sortosament podem gaudir, també de
“premsa alternativa”, i fins i tot la convencional destaca que, a
ulls internacionals, la nostra jove democràcia resulta tan esquifida
que gairebé ja n'ha perdut el nom. Era tan poc imaginable el retorn
-en tantes i tantes coses- als anys setanta i ens ha pillat amb els
calçons baixos i plantats en el nyu-nyu de la queixa, o encara
pitjor, de la indiferència.
Uns fan renou per devers la Capital
evidenciant l'onada d'involució i centralisme que, com l'oli, es va
estenent alhora que desdibuixa el ventall de retallades socials que
es van aprovant dia rere dia. Del que passa a Ciutat, ara Palma de
Mallorca, millor no parlar-ne!. La prepotència, el desgavell, les
continues mentides poden, fan, avergonyir qualsevol persona amb una
mica de sensibilitat. I de l'espectacle de la justícia, què? I
després, per afegitó, el tema de la consulta a Catalunya deixa
descol·locats als progressistes (?) que es postulen com a
alternativa al desgavell existent.
Talment, s'ha dit, com si despertàssim
en els anys setanta però pitjor, puix s'han volatilitzat aquelles
“expectatives de canvi” que, aleshores, ajuntaven voluntats.
Com si la vida passàs pel
carrer...però és un engany!. No és així; cada decisió que es
pren a Palma, Madrid, Barcelona ..., com no podria ser d'altra
manera, té els seus rebots a nivell local. Tot és relacionat amb
tot!
¿Amb quina cara i arguments es
presentaran llorencins i llorencines a les properes eleccions?
¿Sota les sigles d'un partit que ha
dinamitat la convivència, la llengua, l'escola, l'entorn? ¿Qui
seran?, ¿Com intentaran vendre la moto?
I del federalisme de l'altre que se'n
pot dir?. ¿Quin tipus de “progressisme” ens voldran oferir els
llorencins que saben que el seu partit, amb base a una presumpta
“unitat”, més enllà de les paraules i a l'hora de la veritat,
no vol entendre l'ésser diferencial de les diverses comunitats que
conformen l'Estat?
I els que varen vendre transparència i
una altra manera de fer les coses, ara que vendran?
Si, certament adesiara apareixen
moments grisos, emboirats i foscos on resulta difícil percar-hi
coherències.
Potser pensàvem assaborir la llibertat
i ara ens n'adonam que estem lligats a una cosa desconeguda anomenada
“mercats”. Com -entre tots- s'ha pogut arribar aquí?
Mentre es reflexiona en eteri tot és
permès, però si es van estrenyent cercles es pot arribar a la part
més assequible, al jo. I aleshores apareixen les preguntes cabdals:
i tu què fas?, mires o actues?, a quins valors serveixes?, com
treballes les teves incoherències?...i coses així
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada