Cues

Adesiara es pot gaudir de l'exercici de mirar des d'una certa distància i treure'n conclusions. Procurant no implicar-se emocionalmente en els judicis es tracta d'aprofitar el joc incessant de les connexions neuronals en l'aplicació del que podríem anomenar "joc mental del que passaria si...”.

El cas concret fa referència a l'organització interna d'un grup de persones amb una tasca en comú. 

Així, sala d'espera on la gent, sense horari concret, compareix a l'hospital amb la finalitat de que li treguin una mica de sang per fer una anàlisi de finalitat diversa. La indicació, curta i senzilla, semblant per a tots: “heu d'anar allà, en dejú, de 8 a 9”.

Va arribant gent. A l'entrar a la sala, una sala gran i espaiosa sense màquines expenedores de número de cua com les que hi ha en alguns supermercats o altres finestretes de l'administració, la gent observa, mira; alguns amollen un sonor “bon dia” i molts d'altres miren sense dir res...fins que, o bé el que entra demana “qui és el darrer?”, o un dels que ja esperen assenyala “es darrer és aquella al·lota”. Amb uns segons tens la fotografia de grup: els que passen, els que indiquen, els que escometen, diverses complexions i estils de vestir, pressuposats orígens i colors...talment com deia el pastor que passava a la seva guarda, n'hi havia de tota mena!.

Quina organització més senzilla i eficient!. A vegades la intervenció més fructífera és, precisament, la “no intervenció”.

Desprès, quan surt la infermera per recollir les ordres que el metge de capçalera o un especialista ha determinat un se n'adona que el sistema, essent eficient, tampoc no acaba de ser perfecte. Persones que es presenten sense ordre i no acaben d'entendre que, sense aquesta ordre, les infermeres no saben què mirar de la sang; persones que, amb una intenció que no s'acaba d'explicar, intenten avançar algunes places de la cua; persones que, reivindicant el seu lloc, s'enfaden; infermeres que, arribant uns minuts tard, passen corrent; altres infermeres que, arribant uns minuts tard, escometen, saluden i mouen xerrameca amb una persona coneguda...una mica de cada cosa que testifica la condició humana -aquesta de la nostra cultura afectada d'egoisme, manca d'escola i poc humor- de tots els presents i que es pot observar, també, en altres sistemes organitzatius més rígids i costosos.

Als pocs minuts tothom surt amb la picada al braç i, potser, amb varies idees al cap. Una meva d'avui es que quan no hi ha organització formal es dóna una organització informal, potser amb la mateixa eficiència que tendria la formal, sempre més costosa.

Potser de cada dia ens haurem d'acostumar a considerar més els costos “globals” -econòmics, energètics, de sostenibilitat...- que no els locals, coneguts o aparents.