13 de juny 2014

De transparències i participació

Ara ja sabem que estem ens mans de la desinformació. Tot es maquilla a conveniència; i les notícies, fins i tot en els mitjans més oberts -com demostra la crisi de “El Jueves”-, mostren el caire que el poder vol i desitja. D'altra banda els missatges no formals són tants i variats que configuren un vertader boscatge de difícil clarificació.
La intuïció, després d'espipellar a un i altre indrets, serà, idò, la font més personal i fiable.
Recentment s'han produït dos fets que conviden a la reflexió.
Un l'èxit electoral de Podem, que pot orientar tant sobre el desencant generalitzat com sobre la força de les xarxes socials. Un èxit que, com no podia ser d'altra manera rep bufetades de dreta -qui són aquests!, encara no governen i ja es barallen...- i esquerra -no es pot controlar un moviment assembleari, ens fotran els vots...-; aquí l'Assemblea de docents és un moviment que, segons com es miri, hi te certes semblances.
L'altra fet és l'abdicació del Rei, que informativament ha tapat altres camps de preocupació, ha provocat una certa revifalla del republicanisme i, també, la posada en marxa de tota la maquinaria del poder per justificar i enaltir la normalitat i la "sort" del procés previst.
Tant rere la frase “No nos representan”; com referit la figura de Felipe VI he sentit, he llegit, crítiques -reflexives i moderades-, relatives a la manca de transparència. Dit d'altra manera sembla que hi ha un desig escampat de major transparència de gestió tant en el cas dels partits tradicionals, com en el de la Casa Reial. Transparència que podrà doldre -qui no ha llegit espants relatius al sou de la futura princesa Leonor!- però que, en tot cas, és desitjable i molt millor que l'opacitat practicada fins ara.
Parlar en eteri, de coses llunyanes i a les quals no podem accedir directament, és una manera de quedar bé amb un mateix, de justificar posicionaments, però que no serveix absolutament per res.
Es una tàctica justificativa, com ho es donar la culpa als altres de l'esdeveniment de totes aquelles coses que no ens acaben d'agradar.
Des del posicionament tècnic del nou (?) paradigma “som el que fem” i, també ètic, “no podem exigir als altres el que nosaltres no som capaços de donar” sembla que s'imposa un canvi urgent.
I aquest canvi s'ha d'obrir en l'acceptació de la pròpia opacitat; precisament per poder treballar el canvi. ¿Com volem que els altres siguin transparents si nosaltres no ho som?
¿Com integrants de la comunitat educativa, d'entitats socials, de l'administració municipal....ens ve de gust demanar transparència o simplement “passam” del tema?
Certament, i parlo de la comunitat on visc, no he detectat, encara, ni propostes, ni ofertes públiques d'informacions addicionals o de propostes de posicionaments. Qui mes qui manco es limita als “imperatius legals” o als “mandats estatutaris”, i encara no sempre de forma oberta i generosa. Dit d'altra manera, aquí i ara, els valors de la transparència i de la participació democràtica es mostren, del tot, inexistents, en tots els ambits d'acció coneguts.
“Tanmateix no compareix ningú”, “és un poble mal de moure”, “sempre son els mateixos”...acostumen a ser les excuses justificatives; i segurament s'adapten a la realitat -A la presentació de “Els tentacles de les tenebres” tan sols dos o tres pares amb fills en edat escolar!-. Però es com el ca que es cansa corrent intentant agafar-se la seva pròpia cua; si no hi ha un canvi de mirada, donarem voltes i voltes...ens cansarem sense aconseguir res de bo.
I, satisfets, ens seguirem queixant del que fan els altres, de la passivitat dels conciutadans i de la manca de transparència que es dona a la Capital