El sentiment de tristesa, després de
llegir “Joan Sanxo Tous” de Josep Cortès, em convidà a la
reflexió i recerca de velles anotacions. ¿Com es pot passar de: “
...el nostre silenci, la nostra inacció no seria altra cosa que
una deserció...” “Peró mai no hi ha raó per creuar els braços,
escèptics a tot” (en paraules
seves) a “Les seves filles, i fins i tot la meva germana,
em diuen que en tenen la imatge d’ell llegint o escoltant la ràdio.
Jo el recordo caminant” (C.
Alomar) o a “un home callat, reclòs a ca seva, que
mirava enfora” (Ll. Capellà)?
¿Quins sentiments degueren acompanyar el seu trànsit?
Tot canvi de
posicionament -encara que sigui desitjat, com per exemple una
jubilació- i tota ruptura -per exemple una separació- implica
pèrdues i haver d'afrontar nous reptes; i tota pèrdua implica un
cert dol.
