Treballar el camp de
les ciències social implica el desconeixement del resultat immediat
de les accions (Què val una idea?, ens demanava, adesiara Itamar
Rogovsky). Aquests dies passats, trescant la memòria pels «anys
dels campaments (1972-1984)» intentava aglapir sense gaire èxit, la
possible transcendència de la feina feta. Anaven, això sí,
apareixent petites anècdotes: el recurrent «te'n recordes?...»
que adesiara apareix en una conversa; la d'aquella mare que mostrant
un vell i gastat «Petit Princep», que comenta: «encara el guardo!.
Ara el treballam amb el nostre fill»; o
aquella altra que, com qui no diu res amolla: «no t'ho
havia dit, però els campaments em motivaren per estudiar magisteri»
Avui n'ha apareguda
una altra d'aquestes anècdotes aïllades. Jaume Galmés el guardonat poeta
llorencí resident a Paris m'ha enviat aquest poema, tot recordant
aquell horabaixa/nit que baixarem a sopar a la platja i, després,
férem un exercici de relaxació amb el clec-clec de les ones de la
mar com a renou de fons, amb la finalitat manifesta «d'escoltar els
peixos»
Crec recordar
el dia, la tendresa i bellesa del moment i, fins i tot, que alguns infants es dormiren (amb el que
suposava d'esforç addicional per tornar a les tendes pel pedregós
camí)... però fins avui no havia sabut que l'intent d'escoltar els
peixos en aquella llunyana nit, hagués suggerit, a Jaume Galmés,
aquest bell poema:
UNA POÈTICA MÉS A
L’OCEÀ
Amarrada,
la barca del vers
no llisca vers
la mar del cant.
Com una vareta,
però, tan bon punt
avarada, en tocar
l’aigua —malefici invers—
la massa oceànica
contrapunt
esdevé, esdevé
poesia.
Amb el cel nu i
callat,
sense fru-fru
d’estrelles,
sentirem els peixos
cantar,
si escoltam.
Jaume Galmés
(Del poemari: Llibre de les transformacions / Eròtica i Poètica.)
Imatge: Estiu 1973. Cala Virgili
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada