19 de jul. 2015

Doctrina Romanones


Ho he pogut constatar en l'àmbit professional. I també en àmbits personal i grupal, com a integrant d'un col·lectiu
I es que hi ha costums que, sense adonar-nos, portam a la motxilla en forma de cua de nissaga. Tal és el cas del que es coneix com «Doctrina Romanones»1 que també he vist atribuït a altres personatges de la mateixa veta.
Sol resulta dolorosa quan se'n reben les conseqüències. No tant quan s'aplica o se'n poden treure avantatges.
Es tracta de quelcom «tan normal» de fer tots els favors possibles als amics; de fer, tot quan puguem, la punyeta als contraris, i d'aplicar la llei o la norma moral establerta a tots els altres.

I com molt altres criteris heretats que es troben a l'inconscient ho aplicam sense adonar-nos.

Tan sols la consciència, la constatació del fet amb altres i el posterior treball possibilitarà el canvi. Es a dir, lo fotut no és sols que s'apliqui la Doctrina Romanones, si no que, es justifiqui, es «normalitzi»2
Segurament no caldrà furgar gaire en la memòria perquè el lector pugui recordar casos recents, de l'aplicació en diferents matisos de l'esmentada doctrina.

Malgrat l'arrelament i ús, però, no sembla ser aquest un camí gaire encertat. Primer perquè ens empeny a l'egocentrisme cec -gaudeixo de ser el centre del cosmos!- sense considerar que és condició, també, de tots els altres ésser vius. Segon perquè als estar relacionat tot amb tot, tots -amics, contraris i indiferents- fem part d'una mateixa globalitat. I tercer perquè, derivat dels punts anteriors, tant al fer el favor a l'amic com al perseguir el contrari traeixo un presumpte equilibri natural. En definitiva que la doctrina que tan be sabem aplicar pertany a un vell, castís i caspós paradigma que, avui, s'hauria de considerar superat


1A los amigos el culo, a los enemigos por el culo y al indiferente la legislación vigente
2Es coneguda aquella expressió tan nostra de «o no va fer el Bonjesus apostols als seus parents?»