28 d’abr. 2016

Enyorances


Tan sols existeix l'ara, el passat ja és passat i el futur resulta incert. Assumir tal evidència no resulta fàcil, implica cost i esforç. Les experiències del passat, tal vegada deformades pel desig, apareixen en forma d'enyorances que, inevitablement condicionen el pensar actual.
Potser per això, en l'actual rol d'editor de Card.cat hi apareixen imatges d'aquells primers anys de realització mancomunada de Flor de Card.
Temps, tècniques, persones, interessos...tot és diferent, però, en el fons, algunes de les preguntes resulten ben semblants. Preguntes que empenyen les enyorances. Com és ara:

Quina és la transcendència de la premsa local?
A vegades s'han qüestionat la presumpta força, utilitat, incidència de la premsa local. Tant des de instàncies externes: son quatre moixos, els de sempre..., com internes: de què serveix?, tanmateix no ens llegeix ningú!... Les neurones fan el seu joc i s'agafa el posicionament segons circumstàncies.
Però fa anys que vam aprendre que la transcendència de la premsa local, moltes vegades, resulta més forta que no la de la premsa professional.
Per comentaris com aquest «Si cada dia que s'ha apagat es llum a Sant Llorenç comptàs com una avemaria, quasi ja hauríem acabar de passar tot un rosari» (maig 72) o «Això era i no era un poble que tomà dos ponts i tota la gent havia de voltar i tornar voltar...»(Juny 72) la pàgina de «Punxades» de Flor de Card tan sols durà poc més d'un any. La fina pell del poder i les pressions derivades ens feren reorientar l'energia.
I el mateix es podria dir de l'aspecte social, sembla que ningú llegeix res fins que es publica alguna cosa de contingut polèmic, no sempre cercat. Potser el cas paradigmàtic en resultà l'article «Bufa que bufa» (Abril, 1973) que, amb una intenció dinamitzadora i alegre de la Banda, s'interpretà malament i va moure daltabaixos i justificacions.
Ara són anècdotes d'un passat llunyà, perdut i oblidat...on qualsevol discrepància amb el poder s'estenia com afronta.

Quin hauria de ser el paper dels intel·lectuals? I el de la premsa local?
Aleshores la resposta a aquestes dues preguntes era inequívoca: sempre contra el poder establert. La intuïció ens portava a creure que, inevitablement, el poder corromp i ens posicionava en l'arquetip d'un príncep defensor de les causes nobles i perdudes; uns «prínceps» certament inexperts, porucs i poc arriscats, però que motivaren, entre altres coses, les famoses «juntes de coordinació» (reunions del batle, secretari i regidors amb els responsables de Flor de Card).

Les persones i les circumstàncies van canviant. El poder -qui pren decisions que ens afecten a tots- s'emboira i s'adapta. A manera de fars persisteixen els mites, el que s'ha anat aprenent col·lectivament al llarg dels temps...i adesiara, també, sorgeixen enyorances.