5 de juny 2016

Batalles perdudes

Malgrat adesiara ens resulti més còmode i plaent apuntar-nos a una idea compartida (progressista, conservadors, excursionista, futboler...) tots sempre som una mica de tot.
Canvia el grau, la intensitat de la dedicació, la preocupació i el gaudir dels resultats. Així la banda pragmàtica, la dels resultats a curt termini, mostren resultats inequívocs, sé si m'agrada, o no, el gelat de xocolata que assaboreixo; sé si aconsegueixo a no, rebaixar uns segons en la realització de la meva carrera matinal...
En canvi el vessant idealista, el dels resultats a llarg termini, sempre resulta més boirós i controvertit. Com i quan sabré si el gelat de xocolata afecta el meu sistema cardiovascular?.  Quin és el cost que he de pagar, per exemple, a nivell social i familiar per compensar el plaer de reduir els segons de la carrera?.

Vulguem o no les modes ens afecten i ens configuren.
Bona part dels estudiants dels anys setanta i vuitanta del segle passat s'apuntaren a la predominança de l'idealisme, a la persecució de les grans metes, de les utopies: Entre altres, la naturalesa necessita protecció, cal canviar les actituds en relació al medi... Si som d'aquí, hem de voler protegir, defensar i normalitzar l'ús de la nostra llengua, la dels nostres padrins... El continu augment de població requereix inevitablement un consum ponderat i responsable...
Il·lusions, energies, projectes i temps!
Passats els anys, es pren consciència de la utilitat de les velles utopies: viure-les intensament et porta el plaer del camí, al coneixement d'altres persones, a sentir-te identificat amb el grup... Alhora que s'ha de reconèixer que, analitzant resultats, bona part de l'energia es dissol, s'esfuma, desapareix.
Hi pesava l'altre dia, a rel de les experiències d'aquests darrers dies, mentre mestressejava per ses Sitges.
Els pretesos reptes de l'educació ambiental es varen esfumar amb la urbanització de fora vila; l'exemple de La Toscana es va veure engolit pel model del «noltros a lo nostro». Segurament resta la lluita pel reciclatge, però analitzant els contenidors que tenim a la vista, queda encara molt per fer.
I de la llengua que en direm?. Es treballa a les escoles, a la universitat... però ben poc s'avança en l'ús social!. Quan hom sent el què i el com es parla, per exemple, en els cursos de formació de monitors d'educació del temps lliure no es por reprimir l'exclamació «Ai déu meu!!». Alhora que apareix la pregunta òbvia, ¿què haurem fet malament perquè aquests joves mallorquins, o que porten mes de deu anys vivint aquí, entre ells, s'expressin en llengua castellana?
I dels hàbits de consum que en direm?. Què, a l'hora de comprar, el preu comada sobre la proximitat o la qualitat?. Que les normes de la «lliure competència» (?) són injustes?. Què si no sobra tant com el que realment necessitam sembla que falti?.
Diuen que a l'odre còsmic ni a la Terra, els importa gens ni mica el comportament humà. Ja se n'avendran!.
Ens haurem de conformar amb el plaer en la lluita, puix les batalles: educació ambiental, consum responsable, ús social de la llengua, semblen, encara i de moment, perdudes.