Pel
qui vàrem tastar, per simple qüestió d'edat, el Sant Llorenç
preturístic, la porrassa (Asphodelus
aestius) ens resulta una planta ben familiar.
D'infants
jugàvem amb ella fent panxes de granot, alçant suaument el tel
d'una fulla i bufant amb força. Mes tard utilitzàrem les llargues
fulles per fermar, travada amb una pua d'esparreguera de cristià,
les manades d'espàrecs quan ja no els podíem abraçar amb el dits
de la mà...o utilitzat la tija seca, la caramuixa per fer
inofensives fletxes que es tiraven amb un arc fet amb un cimal
d'ullastre.
Planta
de tres noms, de verda porrassa; albó quan mostra les seves flors
blanques amb els pètals amb una discreta retxa morada ("d'albs
albons", parlava el poeta...i alhora presumpte indicador de producció: "any d'albons, any de cavallons!"); i caramuixa quan la tija s'asseca. La
caramuixa tant s'utilitzava per començar foc, com per construir
canyissos per assecar figues o tomàtigues, per estirar la reixeta
del galliner...