27 d’abr. 2017

De caragols i pancaritats


En Wagensberg en un dels seus aforismes, ben encretadament, es demana si l'atzar és un producte de la nostra ignorància o un dret intrínsec de la naturalesa.
M'ha vengut al cap per la coincidència que ha suposat la lectura de «Los mitos» de Joseph Campbell amb la caragolada de Sant Marc i la crònica de la pancaritat a Son Vives, publicada a Card.cat on s'assenyala «...han sortit al pati que hi ha defora de la capella per berenar-hi.»
Mentre amb el fasset netejava les herbes de les petites tomatigueres sembrades directament a lloc, sense la passa prèvia del planter, el pensament donava voltes a la qüestió. 
Quantes persones de la nostra ruralia degueren menjar caragols el dia de Sant Marc?. Pel que diuen les cròniques i les informacions dels restaurants, moltes, moltíssimes. De les persones que menjaren caragols, quantes n'hi ha que pensen que el fet més o manco tradicional, cura el dolor derivat del "romàtic"?. Poques, segurament, avui, molt poques. 
Però ja va bé fer una caragolada o, si mes no, menjar, adesiara, un plat de caragols substanciosos i ben cuinats.
Antany segurament hi havia persones que, amb precisió, eren capaços de relatar els canvis experimentats amb la menjua o, tal vegada, d'establir comparacions entre l'encert de ser fidel a la tradició en comparació a aquella altra persona rossegada de dolor.

I de la inconsistència de les creences dels miracles caragolers de Sant Marc el pensament va transitar cap a Son Vives i la «tradicional» pancaritat -no sé per quines cinc-centes, inclosa en el programa de la «setmana dedicada a Mossèn Salvador Galmés» organitzada per l'Ajuntament-. El pensar s'orientava vers la facilitat i inconsistència en la creació de determinats costums. Basta que una persona amb certa autoritat faci una lectura interessada i una determinada interpretació d'una llegenda local publicada en un dels volums de les rondalles perquè una sala de la possessió de Son Vives es converteixi en l'antiga Santa Maria de Bellver.
Es igual el que puguin dir els estudiosos del tema com Mn. Gili o els historiadors; «noltros a lo nostro!», -com deia un slógan escrit sobre l'asfalt del camí aquell dia de la cursa ciclista-, i amb un «sempre s'ha fet així!» es mata qualsevol insinuació de dubte.

Situat en el trànsit de l'aprenentatge, encara no reeixit, en el no jutjar les accions de les altres persones, afegit amb l'empelt de les aportacions de Campbell, es contemplen aquestes eixides: els caragols de Sant Marc, la pancaritat a Son Vives... amb un complaent somriure.
I si s'agafa certa distància, i es continua amb el pensament, el somriure es transforma en ganyota: s'ha perdut una altra oportunitat de fer prevaler el coneixement contrastat fins el moment sobre les creences inconsistents.
Es el que hi ha!.