Autocrítica?

Una d'aquelles presumptes «veritats universals», una d'aquelles idees on tothom mostra acord seria aquella que es pot resumir dient: «l'autocrítica és necessària, de fet és l'instrument bàsic per evolucionar, per millorar». També s'acostuma a senyalar que, la sentència esmentada, és aplicable tant a accions individuals i personals com referit a accions de grup o d'empresa.

També s'assenyala que per fer una autocrítica afinada cal disposar de full de planificació prèvia. D'una planificació d'activitats que contempli, entre altres coses, indicadors d'avaluació.

Respondre a la pregunta «com sabré si he encertat?» resulta, des d'aquesta perspectiva. fonamental. Planificar, d'altra banda, implica disposar d'objectius, de intenció i desig d'arribar a determinades metes. Com podria posar un exemple concret sense por de ferir cap susceptibilitat? . Ja ho sé l'aplicaré a ses Sitges. A l'hora de valorar l'acció realitzada es podrien considerar «el número de visites», el número de «repetidors» d'un any per l'altra, el «canvi d'actituds» que s'haurien d'indagar fent i comparant entrevistes abans i després, «enquestes de satisfacció»... en funció dels interessos, s'enfocarien els aspectes a avaluar.

Òbviament una primera primera passa en resultaria determinar el que es cerca o pretén, el «per a què» es fa el que es fa. El «sentit» de l'acció.

Per descomptat, planificar, programar i avaluar implica coneixements, energia i temps; recursos

Un altre camí d'autocrítica, més fàcil i potser no tan quantificable ni fiable, és el tradicional «passar comptes» amb posterioritat a la realització de qualsevol dels actes realitzats de forma intuïtiva. Es a dir, perquè es considera que pot resultar encertat, es decideix posar en marxa una activitat, es fa, i després es considera que s'ha de fer una «memòria», destacant els aspectes encertats i d'altres a millorar. Aquest tipus d'avaluació es pot fer de forma individual (de fet sempre estem «passant comptes» de les nostres accions), i també de forma compartida. Una reunió, o millor encara, enquesta personalitzada que complimenten tots els que hi han participat definint un, tres, cinc... aspectes que es consideren encertats i altres tants que es consideren «a millorar». Després es tracta de tabular les dades i oferir els resultats al grup. Obrir comunicació!.

Una tercera via en podria resultar el que podríem anomenar «comportament animal»: fer a cop d'intuïció. S'intueix, en cada cas, que podria anar bé (sortir de l'aigua en el cas dels granots, sobrepassar la reixeta de la gàbia en el cas de l'aviram o, en el cas d'animals gregaris com les ovelles, seguir a la més atrevida) es fa, i ja està. Qui dies passa anys empeny o allò de festes passades, coques menjades. Aquesta tercera via, considerant les presumptes errades que, vistes des de la distància, es van repetint dia si i dia també, seria la més habitual.

Ei!. Es una reflexió estrictament personal. No hi ha res més ridícul que parlar a qui no escolta (d'aquí les tècniques d'escolta activa) o pretendre donar consells a qui ni els demana ni els necessita.