L'exemple

Graponejava velles lectures. L'ull i el pensament enfocaren les diferències entre poder i autoritat. El poder te la capacitat de forçar la voluntat dels altres, mitjançant ordres, comprant encàrrecs concrets o simplement oferint un sou a qui el necessita... L'autoritat és enginy, el que aconsegueix que, als altres, els vengui de gust fer el que hom considera que s'ha de fer.

I el pensament, de forma inequívoca i sense volteres derivà vers el paper exemplaritzant de qui ostenta el poder i encara més de qui disposa d'autoritat, sempre atribuïda pels altres.

La implicació de qui mana, -de qui pot decidir, si mes no, part del sou-, en qualsevol dels projectes que s'engeguin acostuma a resultar fonamental.

Ho vaig aprendre mentre treballava. Tots els encàrrecs, tots els projectes o tasques que engeguen les persones situades a un segon nivell de decisió -que no decideixen el sou, vaja!- tendeixen a fracassar si els caps no s'hi impliquen de forma clara i directe. Cal implicar-s'hi de cor, de bons i de veres, ja que el grup detecta de seguida, per intuïció o derivat de remoreig, el «fer com si», aquest costum de «cedir presència» tan sols amb implicació aparent, però sense gens de compromís.

Les referències a la implicació i el compromís porten el pensar vers aquell gastat exemple del berenar matiner anglès, dels ous frits amb bacó usat, adesiara, per propiciar la implicació dels assalariats vers algun dels projectes de la direcció.

La gallina resulta un element implicat en el berenar, hi posa els ous que fa de forma espontània i natural; però qui realment s'hi compromet és el porc, que realment hi deixa la pell.

I el pensament aparca l'anècdota viscuda del sermó del directiu -que, ara mateix, em sembla ben estantís i de predicador extern-, d'arrencada de voladissa de tudó orat, que fa molt de renou i poc fruit, per arribar a la psicologia.
I tot sense deixar de banda la transcendència del compromís en tota activitat humana. El compromís és, en definitiva, el que determina la diferència entre la intranscendent xerrada de cafè i la planificació d'accions envers un objectiu en sintonia amb el sentir.

I aquell pensar, deia, deriva de forma més concreta vers les aplicacions de la neurociència a la psicologia, enfocant la tendència que tenim tots, i des de la més tendra infantesa, a «copiar actituds» en comptes d'escoltar paraules.

(No demanis col·laboració si tu no hi fiques les mans. No demanis implicació si tu no t'hi impliques. No demanis coherència si tu mostres comportament incoherent. No demanis puntualitat si tu cada dia arribes tard. No demanis generositat si et comportes de forma mesquina. No demanis respecte a l'ordre si tu el botes...)

I també sobre el transcendent paper d'aquelles persones que els altres esperen o consideren que haurien de donar llum.

...

Analitzar el que passa els dies de festa dona per molt. Tal vegada perquè al ser situacions extraordinàries (fora de la rutina habitual) les evidències es mostren de forma més natural.

Basta observar i pensar.

Segurament -s'hauria de debatre entre tots els participants- diria que hi ha oportunitat de millora. Algunes coses es podrien haver fet d'altra manera, potser més encertada.

...

Vaig bufar amb força alhora que remenava el cap d'esquerra a dreta de forma ràpida i aclucant els ulls mentre em deia a mi mateix: canvia l'enfoc del pensar!

(Imatge: Ovelles, animals gregaris. Una va davant, les altres segueixen, les joves imiten les adultes)