Brou de crisi

No recordo la persona ni la circumstància, però l'argumentació em va convèncer. Argumentava tal persona oblidada que ningú pot estar segur que no és lladre si no ha tengut mai l'oportunitat de robar. Tan sols la persona que ha tengut oportunitat de posar mà al que no és seu, amb l'absoluta certesa de que mai el podrien trobar, i no ho ha fet, no ha robat, pot assegurar que no és un lladre.

Pel cas que ens ocupa el concepte lladre és pot bescanviar per coherent, honest, participatiu, fidel, demòcrata...i tots els altres conceptes que s'hi vulguin afegir.

Normalment ens fem el propi relat del què i del com som; i vivim en aquesta còmoda bolla personal i relacional.

Segons assenyalen els entesos, les crisis, tant si són personals com socials, són indicadores de canvi. De saber-se aprofitar, qualsevol crisi pot resultar el principi, l'inici d'una nova història, imprevisible i desconeguda; alhora que tot canvi deriva d'un plantejament de certa crisi (judici, decisió).

Tota crisi implica tensió, que força o convida al posicionament personal. Talment com el vent de llevant que, al arribar a l'era, ajudava a destriar el gra de la palla.

És el que passa amb la crisi institucional derivada del afers de Catalunya.

Les manifestacions amb un sentit o un altre, els silencis...parlen.

Els posicionament mostren en alguns casos l'ésser més profund. Així, saber que d'un moment a l'altre arribaran els obscurs amb les seves porres per repartir ventim i la persona tria esperar i aguantar, implica, també empès per l'entorn, un profund i arrelat convenciment de les pròpies idees. De la mateixa manera, assumir la molèstia d'anar a comprar un xiulet per xiular, al futbolista que ha tengut la valentia d'expressar el seu pensar i sentir, des de l'amagatall de la col·lectivitat, es una manera de mostrar en tota la nuesa, la manca de respecte i una preocupant intransigència personal.

En altres casos el posicionament és més subtil. Es manifesta al compartir les notícies que es llegeixen. La font de la notícia és indicadora clara de posicionament intel·lectual, i potser emocional, en relació al tema.

El posicionament més ignominiós, tal vegada, és el d'aquella persona que, des de la poltrona del poder històric, acompanyat de sou vitalici -com, per exemple, els casos de Bono, Guerra...i altres pares de la pàtria (si, en lletra petita)- pontifiquen amagant la seva implicació directe o indirecte en l'afer que jutgen i aconsellen.

Personalment, des de que em faig afiliar en la creença de que la mà arriba fins on arriba, sé que mirar lluny no serveix de res. Essent lector de premsa, contrastar notícies d'aquí i d'allà em portarà a configurar una opinió i certa implicació emocional. Fins i tot em pot portar a fer elucubracions cabalístiques de com anirà la deriva d'aquesta profunda crisi institucional on s'enfronten el mon de la vella doctrina d'imposició i ordre, de rol patriarcal, amb les noves ànsies de ser, de llibertat, de poder elegir i triar el camí.

Però tanmateix el bessó de la qüestió no és el que fan els altres, sinó el que jo estic disposat a fer:

Intentaré, tan sols, exposar els meus criteris o escoltaré altres maneres i visions de veure les coses?

Tiraré pel dret, perquè la meva opinió és la bona, o cercaré el consens i la participació?

Avaluaré les meves intervencions o escamparé la capa d'autocomplaença una vegada fetes?

Deixaré llibertat perquè els meus -fills, amics, coneguts...- siguin el que vulguin ser o imposaré els meus criteris, -potser bandejant altres persones- perquè són meus i, per tant, més assenyats?

En les meves activitats de grup, pos atenció en les necessitats i desitjos de les minories o simplement aplic o deix que s'apliqui el «rodillo» de la majoria?

Si en el grup x hi ha una persona que no s'hi troba bé, s'ha de facilitar o impedir la seva sortida?

Si dues persones no s'entenen, una ha d'aguantar per imposició de l'altra?

...

Si, tota crisi mostra posicionaments i planteja interrogants. Quin suc en podem treure de la crisi actual que ens toca viure?

Una cosa sembla evident «l'ordre establert» en el 78, aleshores condicionat per la història del passat, avui ja no serveix. Els coneixements, les demandes i les tecnologies són unes altres.

(Imatge de Google/El Punt)